PRESÈNCIA Del 18 al 24 de setembre del 2009
DOSSIER EL FUTUR DE RUANDA
PAU LANAO / CARME VINYOLES
Sospitosa indiferència
Víctimes de l’espoli de la riquesa dels Grans Llacs
Victòria a Ruanda
S’enfrontarà a les urnes amb el president Kagame, responsable impune de crims contra la humanitat, convençuda que si la democràcia torna a Ruanda hi haurà democràcia pau als Grans Llacs.
En algun moment del mes d’octubre Victoire Umuhoza s’acomiadarà de la família, carregarà les maletes de quinze anys d’exili europeu, pujarà a l’avió i se’n tornarà a casa, a Ruanda, acompanyada d’un equip de deu persones tan disposades com ella a arriscar la integritat física en la pugna per les presidencials del 2010, en què ha decidit presentar-se com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU). Aquesta dona de quaranta anys, de riure planer i eloqüència serena es proposa aconseguir la veritable reconciliació entre els habitants del seu petit país situat al centre de l’Àfrica, en la convulsa regió dels Grans Llacs, un país que es trobava pràcticament fora del mapa quan el 1994 va irrompre en l’escena mediàtica pel terrible esclat de violència d’hutus contra tutsis produït després de quatre anys d’invasió i matances contra la població civil per part del grup tutsi, actualment al poder.
De quina ajuda disposa Victoire per intentar vèncer a les urnes la dictadura de Paul Kagame acusat de frau massiu en totes les convocatòries que fins ara han
Victoire i Elysée s’havien desplaçat a l’illa de la qual ha sorgit–impulsada per la Fundació S’Olivar– una de les més intenses i perseverants campanyes de denúncia dels crims i violacions dels drets humans en aquella regió africana, per tal de perfilar alguns punts respecte al suport institucional al procés democràtic que ara s’inicia a Ruanda. De les gestions realitzades amb l’alcaldessa de Palma, Aina Calvo, i amb la presidenta del Consell Insular, Francina Armengol, se n’ha obtingut la promesa d’una contribució econòmica al projecte internacional –engegat per una concertació d’organitzacions europees, nord- americanes i ruandeses– que té previst desplegar diferents brigades d’activistes no violents per fer d’escut de protecció a la candidata i al seu equip des del moment que entrin al país. Aquest projecte també serà dotat en part per l’oficina de promoció de la pau i els drets humans de la Generalitat de Catalunya. I l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) contribuirà a la celebració del diàleg altament inclusiu–amb participació de tots els grups: hutus, tutsis i twas– que tindrà lloc a Tanzània abans de les eleccions per aprofundir en la convivència interètnica.
Evitar la pantomima
Totes aquestes i altres mesures pendents de concreció, són necessàries –recalca Victoire Umuhoza– per garantir que les eleccions no esdevinguin una vegada més una pantomima sota control de l’home fort del país, l’actual president Paul Kagame, aliat i sostingut –sense fissures fins gaire bé ara mateix– pels Estat Units i la Gran Bretanya. Segons explica, Kagame hauria manifestat darrerament símptomes de nerviosisme en començar a percebre el deteriorament internacional de la imatge conciliadora amb què ha sabut embolcallar hàbilment el seu ampli historial de crims. (Una recent investigació del Consell de Seguretat de l’ONU confirma la seva participació en la guerra del
Congo, reclutant nens com a soldats per a l’exèrcit de Nkunda).
Victoire considera que el risc per a ella i pels membres del seu equip vindrà, de fet, de les moltes possibilitats que tenen de guanyar les eleccions si el procés és net, si la gent pot votar sense coaccions ni amenaces, i és per això que insisteix en la necessitat que la comunitat internacional s’impliqui més enllà de l’enviament a última hora d’observadors a peu d’urna que tindrien una funció ben poc útil. Recorda que a
Ruanda la llibertat d’expressió és un bé inexistent –cosa que confirma cada any Reporters Sense Fronteres–, que no s’admet cap oposició, que s’obliga a la població a assistir entusiàsticament als mítings perquè les càmeres captin el seu suport al règim, que l’arma política més usual és la intimidació i que la batalla fonamental que es dirimirà en els pròxims comicis serà, ras i curt, entre el manteniment de l’actual dictadura o la instauració d’un estat de dret.
Diners tacats de sang
La seva crida a la comunitat internacional es dirigeix en especial a països que són donants de Ruanda o hi mantenen vincles estrets i estan en condicions de pressionar Kagame: la Gran Bretanya, els Estats Units, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Diu que de tots n’ha recollit bones paraules, que li han manifestat el seu desig que les eleccions se celebrin amb les degudes garanties i li han assegurat que miraran què poden fer per a la protecció de tot l’equip. Ara només cal que ho compleixin, i en aquest sentit la recent entrega per part de la Gran Bretanya de 200 milions d’euros per a la campanya de Kagame no arriba com una bona notícia, si bé, en l’altre plateret de la balança s’hi col·loca el president nord- americà, Barak Obama, amb qui es va entrevistar i de qui ens pondera la càrrega profunda d’un dels seus missatges al continent: «Àfrica no necessita homes forts – entengui’s dictadors corruptes– sinó institucions fortes.» Hi està totalment d’acord i hi afegeix: «En el fons, la nostra única esperança és la democràcia.» (Obama hauria compromès un suport important al seu projecte.)
Li preguntem si li fa por tornar i no contesta. Tan sols explica que ho té tot parlat amb el
marit i els tres fills –que per ara es queden a Holanda– i que junts afronten la nova situació ben conscients del que implica. La violència l’ha conegut per la pròpia família i de totes bandes: els extremistes tutsis li van assassinar els oncles, un nebot de sis anys, els avis i el sogre, i els extremistes hutus un germà de 18 anys. Es podria dir que el patiment per l’horror viscut llavors al país la va portar a transcendir la seva professió de gestora empresarial i assumir diferents responsabilitats polítiques en la diàspora, fins a ocupar l’abril del 2006 la presidència de les Forces Democràtiques Unificades en què s’agrupen representants de totes les ètnies que «volen viure en pau». L’anima el
propòsit de contribuir a la plena reconciliació dels ruandesos i a eradicar la llavor de la
malfiança llargament sembrada –des de l’època colonial i a redós d’interessos econòmics i geoestratègics– entre la població.
Com aconseguir-ho? Amb una sola pregunta és capaç d’engegar tota una conferència d’idees ben articulades que il·lumina molts racons de la història, del passat recent i del moment actual. En resumim els punts més substancials.
El coneixement de la veritat: «El genocidi va ser possible per una política sistemàtica d’exclusió i de manipulació psicològica dels grups.»
La necessitat d’un diàleg a fons: «Hutus, tutsis i twas tenim la responsabilitat
de treballar junts per construir un país on la diversitat cultural sigui un bé col·lectiu i no un pretext per al conflicte.»
El paper de la dona: «Ha patit molt però és clau per a la reconciliació perquè té un gran respecte per la vida i la seva generositat és un valor molt potent.»
La justícia pendent: «La versió oficial només parla de víctimes tutsis, ja que reconèixer les hutus equivaldria a reconèixer els crims del règim; la població hutu no té dret ni a plorar ni a recordar els seus morts.»
La igualtat: «Per mantenir els privilegis de la minoria tutsi el govern transmet la imatge que tots els hutus són genocides i els discrimina en tots els àmbits. La frustració que això genera està augmentant perillosament la tensió social. Necessitem la democràcia per posar fi a la política d’exclusió i garantir els mateixos drets per a tots els ciutadans. »
I podríem continuar...
La guerra del Congo
Al seu costat, Elysée Ndayisaba va assentint i aporta un argument prou sòlid a favor d’un canvi d’escenari polític a Ruanda: el de la pacificació de tota la zona dels Grans Llacs Africans, molt especialment la República Democràtica del Congo, on s’estan lliurant terribles batalles promogudes pel règim del Front Patriòtic Ruandès (FPR) de Paul Kagame, per saquejar els seus immensos recursos naturals, l’or, els diamants, el coltan amb el qual es fabriquen els nostres telèfons mòbils, entre altres: «Els 200 milions d’euros amb què la Gran Bretanya contribueix a la campanya de Kagame se’n van directament a finançar la guerra del Congo, un conflicte que ja acumula més de cinc milions de morts. És una tragèdia en què s’uneixen els interessos de polítics corruptes i empreses multinacionals que hi treballen sense cap escrúpol davant la indiferència del món, que es conforma amb l’explicació fàcil de la lluita tribal.»
Ndayisaba presideix AVICA (Assistència a les Víctimes dels Conflictes a l’Àfrica Central), una associació que dóna suport a tota la població civil que pateix per la violència a la zona i promou la justícia i el diàleg com a eines de reconciliació. També apel·la a la consciència de la ciutadania davant la pròxima presidència espanyola de la Unió Europea (primer semestre del 2010): «Confiem que el govern de Rodríguez Zapatero assumeixi la prioritat d’aturar la guerra i faci entendre als altres països la terrible absurditat de finançar el règim de Kagame, que porta destrucció i misèria, i d’enviar, a la vegada, diners de la cooperació internacional al Congo! El que necessitem és pau!»
Arribar molt lluny
Les expectatives d’Elysée Ndayisaba i de Victoire Umuhoza respecte al suport del nostre país a la seva causa no són il·lusòries sinó fonamentades per dos precedents de pes. Per una banda, de l’Audiència Nacional n’ha sortit la justícia que no s’ha atrevit a fer el Tribunal Penal per a Ruanda: el magistrat Fernando Andreu va emetre el febrer del 2008 una ordre d’arrestament internacional per a quaranta mandataris de l’administració ruandesa imputats per crims de genocidi, guerra i contra la humanitat, crims dels quals van ser víctimes, entre molts altres, nou ciutadans espanyols. (Vegeu apartat La història que no s’explica). I, continuant amb la investigació, el mateix jutge ha dictat aquest any una comissió rogatòria internacional a l’ONU perquè remeti a l’Audiència les proves contra quatre alts càrrecs (entre ells el president Kagame) i quinze empreses que figuren en els informes del2001 i del 2002 del Consell de Seguretat de l’ONU, sobre crims de guerra de pillatge dels recursos naturals de la República Democràtica del Congo. I per una altra banda, a casa nostra ha nascut també la iniciativa del Diàleg Intraruandès (DIR), una molt encoratjadora taca d’oli que s’estén entre representants de totes les ètnies convocats a exposar els seus punts de vista per a la construcció de la pau a la regió. I en aquest punt val a dir –i són Victoire i Elysée els que hi insisteixen– que si s’està arribant tant lluny en la recerca de la veritat, la justícia i la reconciliació en els seus castigats països és en gran part pel compromís i l’eficàcia de la connexió mallorquina/catalana/ africana constituïda a finals dels noranta, o sigui pel suport de la societat civil en diferents moments de la lluita (la Coordinadora d’ONG de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme n’és un exponent) i sobretot per la infatigable
dedicació d’activistes amb noms i cognoms com ara l’advocat Jordi Palou Loverdos,
responsable de la investigació oberta a l’Audiència Nacional com a representant legal de les nou famílies de les víctimes espanyoles, de víctimes ruandeses i congoleses i dels ajuntaments de Figueres, Navata, Manresa i Tremp, relacionats amb els catalans assassinats; Imma Parada i Josep Maria Bonet, membres d’Amnistia Internacional i del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES) de Figueres, vinculats amb Ruanda perquè allà hi va perdre la vida el missioner de Navata, Joaquim Vallmajó, amic de Bonet, amb qui va mantenir una intensa correspondència amb rellevant informació sobre els fets, i molt especialment Juan Carrero, president del Fòrum per la Veritat i de la Fundació S’Olivar, el qual va començar a adonar-se l’any 1994 que les informacions del genocidi arribaven perversament manipulades i va iniciar, juntament amb altres membres de la fundació, la campanya de solidaritat que ha donat tants bons fruits. (En el seu llibre Àfrica, la mare ultratjada de pròxima aparició a Mil·leni i Pagès denuncia els lobbies que mantenen el continent en estat de guerra i de misèria).
Amb Parada i Bonet comparem les imatges actuals dels refugiats del Congo amb aquelles que va captar Vallmajó a principis dels noranta i certament la similitud és esfereïdora. Hi ha però, una possible avantatge –voldrien pensar tots dos–, que ara el món ja no pot fer veure que no sap el que està passant.
La història que no s’explica
L’Audiència Nacional ha posat al descobert una realitat no investigada pel Tribunal Penal Internacional per a Ruanda que es limita a jutjar les matances contra la població tutsi entre l’abril i el juliol del 1994 i deixa en la impunitat els crims contra els hutus produïts en la llarga dècada del 1990 al 2002. El que ve a continuació és una síntesi de la història continguda en l’acte de processament del magistrat Fernando Andreu a quaranta alts càrrecs de l’actual administració ruandesa per delictes contra la humanitat i genocidi. Una història que s’explica poc perquè revela el pillatge econòmic que incita al conflicte ètnic.
Comença la guerra
L’1 d’octubre de 1990, uns 3.000 efectius del FPR/APR (Front Patriòtic Ruandès: braç polític; Exèrcit Patriòtic Ruandès: braç militar), equipats i entrenats a la Uganda de Museveni –amiga dels EUA i el Regne Unit– envaeixen el nord-est de Ruanda massacrant la població i provocant onades de desplaçaments entre els hutus perseguits. Els ocupants són fills de l’aristocràcia tutsi afavorida pel govern colonial que havia abandonat el país en no acceptar el resultat de les eleccions del 1961, que va portar a la presidència l’hutu Grégoire Kayibanda en una Ruanda constituïda en república democràtica que es declararia independent l’1 de juliol del 1962. L’assaltament armat de l’FPR persegueix tres objectius: l’extermini d’hutus; la conquesta del poder per la força –encara que sigui sacrificant els tutsis que s’havien quedat al país, considerats traïdors– i la vertebració d’una estratègia amb la participació d’aliats occidentals per terroritzar la zona dels Grans Llacs i apropiar-se de les riqueses del veí Zaire.
Matances selectives
Líders intel·lectuals i polítics hutus són eliminats per tal de silenciar veus de consens i mesurar la resposta de la població civil als crims. Entre altres, el 8 de maig de 1993 és assassinat Emmanuel Gapysi, dirigent del Moviment Democràtic Republicà i líder del Fòrum per la Pau i la Democràcia, i el 21 de febrer de 1994 Felicien Gatabazi, president del Partit Socialdemòcrata. Les operacions són executades pel Commando Network, grup d’elit ensinistrat per matar a sang freda. El partit al govern crea les seves milícies, els interahamwe, que ataquen la població tutsi. L’FPR és prou destre per atribuir els propis atemptats als interahamwe. Genera confusió sobre l’origen de la violència i una situació de caos que fa ingovernable el país.
Front polític i mediàtic
L’estratègia de l’FPR se centra a provocar la còlera dels hutus massacrant líders i poblacions d’aquest grup. Construir per a l’FPR una imatge integradora a través de la infiltració de les missions diplomàtiques. Crear un canal d’expressió per atiar els enfrontaments ètnics: Ràdio Muhabura, en actiu des de 1991 i que al 1993 tindria resposta en la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons, en mans de les milícies hutus. Atacar els membres de l’Església, considerada culpable de la pèrdua del poder tutsi el1961 per haver denunciat el vassallatge dels hutus a l’estatus privilegiat dels tutsis, una desigualtat reforçada pels interessos colonials. Liquidar testimonis que poguessin transmetre una versió no manipulada dels fets.
«Gukubura»: neteja
A començament del 1994 hi ha un milió de desplaçats interns que fugen de les matances de l’FPR. Molts cadàvers són incinerats i els camps són atacats amb armament pesat. El 14 de març de 1994 s’ordena la gukubura o neteja total de qualsevol element hutu a les regions de Byumba, Umutara i Kibumgo. Les zones buides són ocupades per tutsis procedents d’Uganda.
Els presidents morts
El 6 d’abril de 1994 el Falcon 50 en el qual viatgen els presidents de Ruanda i de Burundi, Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, és atacat per dos míssils quan es disposa a aterrar a Kigali. Tots els ocupants moren. Segons recents investigacions l’ordre ve de Paul Kagame, un militar format als Estats Units i màxim responsable de l’estructura politicomilitar de l’FPR/APR i té com a finalitat crear un estat de conflicte civil declarat per facilitar l’operació final d’assalt al poder. L’ONU s’ha negat a investigar-ho.
Violència calculada
L’assassinat del president hutu condueix a l’espiral de violència calculada contra la població tutsi. L’FPR ataca l’exèrcit ruandès sotmès a l’embargament internacional d’armes (l’FPR és avituallat des d’Uganda). És la batalla final per la conquesta del poder que es resol a favor dels tutsis de l’FPR el17 de juliol de 1994. D’abril a juliol les massacres són constants i s’arriba a 500.000 víctimes, segons l’ACNUR. Aquest episodi passa a la història com el genocidi de Ruanda i la comunitat internacional hi escriu una de les seves més lamentables planes quan l’ONU retira els cascos blaus i deixa la població indefensa. Si bé la majoria de morts són tutsis, ha estat menys coneguda fins fa poc la violència contra els hutus per part de l’FPR: 150.000 assassinats des del moment de la invasió i 312.726 més entre el juliol de 1994 i el juliol de 1995.
Vallmajó denuncia
El 23 d’abril de 1994 uns 2.500 camperols hutus desarmats són metrallats al camp de futbol de Byumba. Paul Kagame dóna l’ordre. Els cadàvers són cremats al Parc Nacional d’Akagera o enterrats en fosses comunes. El 24 d’abril són assassinades mil persones més a l’Escola Social del Bon
Consell i al Centre escolar de Buhambe. El 26 d’abril militars de l’APR/FPR s’enduen al pare blanc fill de Navata Joaquim Vallmajó Sala i els sacerdots hutus Joseph Hitimana, Faustin Mulindwa i Fidele Milinda. Els seus cossos no han estat trobats. Vallmajó era un testimoni perillós que difonia les violacions dels drets humans, també les dels extremistes tutsis de l’FPR i denunciava la seva campanya de desinformació.
Testimonis molestos
Els cooperants de Metges del Món, Maria Flors Sirera Fortuny (nascuda a Tremp), Manuel Madrazo Osuna (Sevilla) i Luis Vultueña Gallego (Madrid) també són testimonis del règim de terror imposat per l’FPR un cop assolit el poder. El desembre del1996 inicien a Ruhengeri un projecte sanitari per a 200.000 persones. El 16 de gener de 1997 un veí els mostra fosses comunes amb centenars de cadàvers de la matança del Campus Universitari de Nyakinama. La visita és detectada pels serveis secrets i això representa la seva sentència, executada dos dies després. Dins la mateixa estratègia de silenciar veus crítiques són assassinats els maristes castellans Servando Mayor, Julio Rodríguez , Miguel Ángel Isla i Fernando de la Fuente (31 d’octubre de 1996, al camp de refugiats de Nyamitangwe) i el sacerdot guipuscoà Isidro Uzcudun, que rep un tret a la boca com a missatge (10 de juny del2000 a Mugina). Les víctimes espanyoles són nou.
Persecució dels refugiats
La presa del poder per part de l’FPR/APR fa que milers d’hutus busquin protecció en camps situats a la zona oest de Ruanda i que en ser atacats travessin la frontera cap a Tanzània, Burundi i el Zaire. El juliol de 1994 hi ha gairebé tres milions de ruandesos refugiats, més d’un milió al Zaire. A Ruanda les matances continuen el 95, 96 i 97 mentre el conflicte s’estén al Zaire: Laurent Kabila s’aixeca contra Mobutu a finals de 1996 i amb un exèrcit d’unitats ruandeses, ugandeses i burundeses pren el poder el juliol de 1997. Un any més tard, quan no accepta la tutela exterior sobre el seu país –ara dit Congo– li fan guerra des del Kivu, zona que controla Ruanda. (Kabila seria assassinat el 2001 per un comando de l’FPR). Els camps de refugiats són bombardejats per l’FPR i les càmeres ho recullen. Ruanda declara acabada la guerra i obre les fronteres.
Trist paper de l’ACNUR
Tot i que l’informe Gersony havia verificat al 1994 que el règim de Kigali no reunia les condicions de seguretat, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) inicia el programa de repatriació forçosa dels hutus ruandesos cap al seu país, on els espera la presó i la mort. La meitat d’ells, uns 500.000, es neguen a marxar i a finals de 1996 comencen en territori congolès un llarg –més de 2.000 quilòmetres–, penós –manca d’aliments i medicines– i incert èxode per intentar salvar la vida, perseguits com a objectiu militar però inexistents a ulls de la comunitat internacional: l’ACNUR proclama que tots els ruandesos han tornat voluntàriament a casa. El gener i el febrer de 1997, Juan Carrero i altres integrants de la Fundació S’Olivar fan vaga de fam reclamant la fi de la violència als Grans Llacs. Emma Bonino, comissionada europea d’Acció Humanitària visita al febrer el camp de Tingi-Tingi, acompanyada de càmeres per ensenyar al món que els refugiats hi són. Poc després hi va Sadako Ogata, alta comissionada de l’ONU pels refugiats i els diu que només pot garantir la protecció dels que tornin a Ruanda. El camp de Tingi- Tingi és destruït l’1 de març per l’FPR; s’hi concentraven unes300.000 persones algunes de les quals havien abandonat el lloc i
aconseguirien arribar a la República del Congo o a la República Centrafricana. En total
uns 500.000 refugiats perden la vida.
La rapinya
La tutela que no accepta Kabila dels seus amics ruandesos és la del pillatge de les immenses riqueses naturals del seu país, de fet és l’argument principal de la primera guerra del Congo (finals de 1996 i 1997, porta Kabila al poder), de la segona guerra del Congo (invasió el 1998 d’Uganda i Ruanda amb el suport dels EUA), anomenada també el genocidi congolès, i de la violència que encara continua. El resultat? Uns sis milions de morts des de 1996. Encara que presentat com una guerra tribal el foc és atiat des d’Occident. Fa uns anys la congressista dels EUA Cynthia McKinney va denunciar la implicació directa de l’American Mineral Fields i fins ara mateix desenes de multinacionals mineres nord-americanes, canadenques i europees financen el conflicte robant i extraient or, diamants, coltan, cassiterita i fusta dins d’un règim de neoesclavatge.
Candidata a la presidència
L’abril del 1994 era a Holanda completant els seus estudis i no es creia que aquell país de cadàvers exhibit a les pantalles de tot el món fos el seu. Del deliri de gent que es matava entre ella en van poder escapar el marit i els fills, amb els quals es retrobaria a l’exili, però no Jean Claude, un germà de 18 anys que seria assassinat. Ara Victoire Ingabire Umuhoza (Kigali, 1968) torna a casa amb el coratge personal i polític necessari per plantar cara a les eleccions presidencials del 2010 al règim de terror de Paul Kagame. Ho fa com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU) i amb l’objectiu de reinstaurar l’estat de dret i aconseguir la reconciliació de tots els ruandesos a través d’un diàleg altament inclusiu entre hutus, tutsis i twas.
«Hutus, tutsis i ‘twas’ hem de treballar junts per construir un país en pau»
«El genocidi va ser possible per la política sistemàtica d’exclusió»
Solidaritat mallorquina
Aquest estiu, en la seva última estada a Mallorca, Victoire Umuhoza va reiterar a l’alcaldessa de Palma, Aina Calvo, i a la presidenta del Consell Insular, Francina Armengol, el seu agraïment pel fet que d’un país que no té implicacions ni interessos directes amb el seu n’hagin sortit iniciatives tan potents per a la pau i la reconciliació entre tots els ruandesos. I en consonància amb aquest intens compromís, engegat durant el primer pacte de progrés, els va demanar suport perquè la comunitat internacional per la transparència del procés electoral i s’eviti una nova vetlli catàstrofe. Totes dues van acceptar l’encàrrec amb els ulls posats en la pròxima presidència els ulls posats en la pròxima presidència espanyola de la Unió Europea.
Nosaltres, els africans
Se sentia empordanès com a fill d’una família de pagesos de Navata de la qual va heretar l’esperit emprenedor que marcaria la seva tasca social, però Joaquim Vallmajó acostumava a posicionar-se dins la més àmplia categoria de nosaltres, els africans, tan fort era el vincle amb aquella terra que va trepitjar per primer cop el1965, poc després de ser ordenat prevere. Ho recorda el seu amic J.M. Bonet, de qui es va acomiadar el Nadal del 93 amb una capsa de diapositives que són un valuós testimoni–com es veu en aquestes planes– dels efectes de la guerra a partir de 1990.
