Gotes de justícia universal
BRU ROVIRA |
ARA – 23/03/2014
OBSERVATORI D’ÀFRICA: El tribunal penal de París ha
condemnat a 25 anys de presó el ruandès Pascal Simbikangwa.
Vint-i-cinc anys de presó per crim de genocidi i
complicitat de crims en contra de la humanitat és la pena imposada per un
tribunal penal de París al ruandès Pascal Simbikangwa, després d’un procés de
sis setmanes i que la justícia francesa ha pogut celebrar basant-se en la jurisdicció
penal internacional. Es tracta de la mateixa justícia universal que el
Parlament espanyol ha decidit limitar fa un mes ofegant diversos procediments
en curs, entre els quals hi ha el sumari obert pel jutge Andreu, a l’Audiència
Nacional, en contra de diverses personalitats del govern ruandès actual,
acusats de crims comesos contra l’ètnia hutu a Ruanda i a la RD Congo entre els anys
1994 i 2000, així com dels assassinats de quatre cooperants espanyols i del
missioner de Navata Joaquim Vallmajó, segrestat i executat per la guerrilla de
l’FPR -tutsi- durant els primers dies del tràgic abril del 1994.
El judici i la condemna a França d’un home que s’ha
demostrat que va ser membre compromès de l’aparell de propaganda i de
l’estructura criminal governamental que va executar el genocidi -en menys de
tres mesos unes 800.000 persones, majoritàriament tutsis, van ser assassinades
a ganivetades- arriba amb vint anys de retard, però malgrat això -o precisament
pel fet d’acabar amb aquesta dilació incomprensible- té un enorme valor
simbòlic que el converteix en un judici històric. La sentència de París obre
també una porta a nous judicis que haurien de servir, finalment, no només per
reconèixer el patiment de les víctimes, sinó també els fets històrics i
polítics que van abocar un país sencer a una massacre d’una magnitud
insuportable. Precisament, dijous hi va haver un nou detingut, el doctor
Twagira, acusat de massacres a la regió de Kibuye, cosa que “evidencia un canvi
d’actitud de les autoritats franceses respecte a Ruanda”, ha declarat una de
les associacions que persegueix als genocides ruandesos.
Però si algú pensava que l’oportunitat de celebrar el
judici a França serviria per indagar sobre les responsabilitats que va haver-hi
també fora de Ruanda sobre aquelles massacres, especialment a França, un país
que va donar suport a les autoritats ruandeses abans, durant i després del
genocidi, aquest algú s’ha hagut de conformar amb una vista que s’ha limitat a
relatar i condemnar la vida d’un home, Pascal Simbikangwa. Certament, no es
tracta d’un home qualsevol, però els fets que s’han pogut escoltar demostren
que no va ser ni de lluny un dels actors principals del genocidi.
Capità de l’exèrcit, Pascal Simbikangwa va patir l’any
1986 un greu accident que el va deixar postrat en una cadira de rodes. Des
d’aleshores, Simbikangwa treballava als serveis d’informació militars i es va
convertir en un buròcrata, un home que mai sortia del despatx, un simple
funcionari. Mai, però, el va abandonar la seva passió per la política i formava
part del cercle d’amics íntims del president Juvénal Habuarimana. També era un
dels accionistes -amb un 1%- del capital de la Radio Mille Colines,
l’emissora que es va convertir durant les massacres en la pitjor eina de
propaganda a favor de l’assassinat col·lectiu dels tutsis -anomenats escarabats – i de tots aquells que els volien
protegir.
“Autor intel·lectual i asèptic”
Fill d’una dona tutsi, casat amb una tutsi, Simbikangwa
va ajudar a salvar diverses famílies tutsi que va acollir a casa. Malgrat això,
alguns dels rescatats, que van declarar a favor seu al judici,
també el van condemnar en relatar com ells mateixos l’havien vist repartir
armes i donar instruccions als assassins situats als diversos controls que
encerclaven el barri residencial on vivia. Durant el judici, Simbikangwa va
voler protegir-se de les acusacions parlant d’un doble genocidi en el qual
hutus i tutsi haurien estat víctimes i botxins, i va acusar la guerrilla de
l’FPR d’haver creat “una cultura de l’odi” atacant civils i no militars durant
els primers anys de la guerra, abans del genocidi. Si bé cap testimoni no va
poder demostrar que Simbikagwa participés en cap assassinat, el fiscal general,
acceptant que no havia estat “l’executor que xapoteja enmig de la sang”, li va atribuir
la responsabilitat “molt més important” d’haver-ne estat un “autor
intel·lectual, asèptic i distant”.
El 4 d’abril farà vint anys del genocidi ruandès. Hi
haurà tota mena d’articles, i sobretot s’explicaran les històries més sòrdides.
Però s’ha de remarcar que encara avui no hi ha hagut un espai judicial adequat
per explicar i jutjar aquells fets, escoltar-hi tots els actors, fixar-hi les
responsabilitats també fora del país, i recordar la memòria de les víctimes.
Mentrestant, a la RD
Centreafricana la història ens recorda que les coses poden
repetir-se ara mateix. Encara que ningú les vulgui incloure als programes
escolars cada vegada més werts, com les fulles d’enciam que s’empassen els
lloros de repetició.
.jpg)
