Diari de Girona. Divendres 08 de maig de 2009TESTIMONI
“Era un infern, només podia resar i esperar”
La missionera Presentación López, ferida per una bomba al Congo, va explicar ahir la seva experiència a Girona
GIRONA | LAURA FANALS. Presentación López, missionera de l'Institut de Religioses de Sant Josep
de Girona, feia catorze anys que treballava al Congo quan, el 28 d'octubre de l'any passat, una bomba li va destrossar les cames, que li van haver de ser amputades. Ahir va ser a la Casa de la Cultura de Girona per participar en la conferència "La Guerra a l'Àfrica dels Grans Llacs avui", organitzada per Justícia i Pau i amb la presència també de Jordi Palou-Loverdos, advocat mediador en el Fòrum Internacional per a la Veritat i la Justícia en aquesta regió de l'Àfrica. L'acte també va servir per recordar la figura de Joaquim Vallmajó, missioner de Navata que va ser assassinat a Ruanda ara fa quinze anys.
Amb la veu trencada per l'emoció, Presentación - Presen per als amics i anomenada María al Congo- va recordar que els catorze anys que feia que era al país africà no havien estat gens fàcils, ja que la guerra i els tirotejos havien estat per a ella el pa de cada dia. Tot i que sabia que anava a primera línia de foc, no va dubtar a anar a fer tasques d'infermeria al centre de salut de Rubare, on la seva congregació l'havia destinat.
El panorama era desolador. "A les nits, els militars es dedicaven a robar a la població, fins a deixar-los en la misèria", recordava ahir Presentación. "A nosaltres ens van tirar la porta a terra i ens van amenaçar, demanant-nos dòlars", va afegir. El pitjor era, però, quan havia de sortir de nit per portar malalts a l'hospital: "Atacaven tothom. Una vegada ens van preparar una emboscada, però quan van veure que portàvem la creu roja pintada, ens van deixar passar. En canvi, als que anaven darrere nostre els van disparar", va detallar. A més, algunes nits havien de travessar les barreres de control, la qual cosa encara era més perillosa, perquè si els militars es despertaven, podien haver-hi trets.
"En tots aquests anys, no és que no hagi tingut por, però des del primer moment vaig confiar-me a Déu, sabia que ell estava amb mi i que seria capaç d'aguantar el que fos", va indicar Presentación. La seva fe, però, es va posar a prova el 28 d'octubre de 2008.
Feia tres dies que a Rubare les bales anaven amunt i avall, que militars i rebels disparaven amb fusells, però la població pensava que les bombes eren lluny, que queien en una base militar situada a 25 quilòmetres de distància. Tot i això, la nit anterior les religioses havien decidit dormir al centre de salut, perquè el consideraven més segur, i van deixar les portes obertes perquè tothom que volgués també hi anés, per la qual cosa era ple de gom a gom.
Malgrat els trets, la nit va ser relativament tranquil·la, i al matí els veïns i veïnes van començar a sortir del centre de salut. Presentación sabia que hi havia poc carburant, i per això va decidir anar fins a la casa de la comunitat, situada a poc més d'un quilòmetre, per anar-lo a omplir. Amb ella hi van anar dues joves missioneres més i dos obrers.
Tot just havien acabat de posar la gasolina quan van començar a sentir trets -"van començar a tirar", ho anomena Presentación-. Primer no es van espantar, perquè era el normal, però ben aviat van poder comprovar que eren especialment forts. Els obrers volien anar a casa, amb la seva família, però no s'atrevien. Presentación va fer amagar les altres monges al dipòsit d'aigua, perquè considerava que allà hi estarien més segures, però en voler sortir ella de casa va caure el sostre. Amb el temor que una bala la pogués atrapar mentre recorria el jardí, va decidir quedar-se dins de la casa, al passadís. Per telèfon, però, les altres germanes de la congregació, les que encara eren al centre de salut, li van recomanar que es posés sota un llit, tal com estaven fent elles. I, tot i que no n'estava gaire convençuda, va seguir el consell.
"Era un infern, amb les bombes caient, i jo no podia fer més que resar i esperar", va recordar Presentación. Fins que una bomba va tocar la casa, i concretament, l'habitació on ella es trobava. Amb la veu trencada, la missionera es va mantenir ahir ferma a l'hora de desgranar els seus records. "Havia pensat en la possibilitat de morir per una bala, però no havia pensat que pogués caure una bomba", va reconèixer. "No ets conscient que et cau fins que la tens a sobre", va indicar, "i de seguida vaig començar a treure'm les taules i les pedres de sobre per poder respirar". Pel forat que havia deixat la bomba a la paret, però, entrava la llum, i va veure que s'havia quedat sense peus.
Al cap de poc va començar a rebre trucades al mòbil, de gent que la volia anar a buscar, però per increïble que pugui semblar, ella els demanava que no ho fessin perquè tenia por que els toquessin les bombes o les bales. Només quan va saber que no l'aniria a buscar ningú es va quedar tranquil·la, "esperant morir-me, preparant-me". Presentación s'anava adormint i, quan el dolor es feia insuportable, cridava.
Però encara no era la seva hora, o com ella pensa, "el Senyor volia donar-me temps perquè fos millor persona del que havia estat fins aquell moment". El cas és que tres militars la van trobar i, entre mil disculpes, se la van emportar, juntament amb els altres obrers i monges, fins al centre de salut. La gravetat del seu estat, però, va fer que la traslladessin fins a l'hospital de la capital de la regió, Goma, on la va atendre un metge tarragoní, i d'allà l'ambaixada espanyola li va preparar un helicòpter per portar-la fins a Sud-àfrica, on es va recuperar de les seves ferides abans de tornar a Espanya.
Després de la seva experiència, Presentación només té una recomanació: "Moltes vegades malgastem la nostra vida en coses terrenals, però el que realment importa és la nostra vida de fe i el que puguem fer nosaltres per ajudar els altres", va assenyalar. "És impossible poder ajudar tothom, però aquella gent a qui dones un cop de mà t'ho agrairà moltíssim", va finalitzar.
Amb la veu trencada per l'emoció, Presentación - Presen per als amics i anomenada María al Congo- va recordar que els catorze anys que feia que era al país africà no havien estat gens fàcils, ja que la guerra i els tirotejos havien estat per a ella el pa de cada dia. Tot i que sabia que anava a primera línia de foc, no va dubtar a anar a fer tasques d'infermeria al centre de salut de Rubare, on la seva congregació l'havia destinat.
El panorama era desolador. "A les nits, els militars es dedicaven a robar a la població, fins a deixar-los en la misèria", recordava ahir Presentación. "A nosaltres ens van tirar la porta a terra i ens van amenaçar, demanant-nos dòlars", va afegir. El pitjor era, però, quan havia de sortir de nit per portar malalts a l'hospital: "Atacaven tothom. Una vegada ens van preparar una emboscada, però quan van veure que portàvem la creu roja pintada, ens van deixar passar. En canvi, als que anaven darrere nostre els van disparar", va detallar. A més, algunes nits havien de travessar les barreres de control, la qual cosa encara era més perillosa, perquè si els militars es despertaven, podien haver-hi trets.
"En tots aquests anys, no és que no hagi tingut por, però des del primer moment vaig confiar-me a Déu, sabia que ell estava amb mi i que seria capaç d'aguantar el que fos", va indicar Presentación. La seva fe, però, es va posar a prova el 28 d'octubre de 2008.
Feia tres dies que a Rubare les bales anaven amunt i avall, que militars i rebels disparaven amb fusells, però la població pensava que les bombes eren lluny, que queien en una base militar situada a 25 quilòmetres de distància. Tot i això, la nit anterior les religioses havien decidit dormir al centre de salut, perquè el consideraven més segur, i van deixar les portes obertes perquè tothom que volgués també hi anés, per la qual cosa era ple de gom a gom.
Malgrat els trets, la nit va ser relativament tranquil·la, i al matí els veïns i veïnes van començar a sortir del centre de salut. Presentación sabia que hi havia poc carburant, i per això va decidir anar fins a la casa de la comunitat, situada a poc més d'un quilòmetre, per anar-lo a omplir. Amb ella hi van anar dues joves missioneres més i dos obrers.
Tot just havien acabat de posar la gasolina quan van començar a sentir trets -"van començar a tirar", ho anomena Presentación-. Primer no es van espantar, perquè era el normal, però ben aviat van poder comprovar que eren especialment forts. Els obrers volien anar a casa, amb la seva família, però no s'atrevien. Presentación va fer amagar les altres monges al dipòsit d'aigua, perquè considerava que allà hi estarien més segures, però en voler sortir ella de casa va caure el sostre. Amb el temor que una bala la pogués atrapar mentre recorria el jardí, va decidir quedar-se dins de la casa, al passadís. Per telèfon, però, les altres germanes de la congregació, les que encara eren al centre de salut, li van recomanar que es posés sota un llit, tal com estaven fent elles. I, tot i que no n'estava gaire convençuda, va seguir el consell.
"Era un infern, amb les bombes caient, i jo no podia fer més que resar i esperar", va recordar Presentación. Fins que una bomba va tocar la casa, i concretament, l'habitació on ella es trobava. Amb la veu trencada, la missionera es va mantenir ahir ferma a l'hora de desgranar els seus records. "Havia pensat en la possibilitat de morir per una bala, però no havia pensat que pogués caure una bomba", va reconèixer. "No ets conscient que et cau fins que la tens a sobre", va indicar, "i de seguida vaig començar a treure'm les taules i les pedres de sobre per poder respirar". Pel forat que havia deixat la bomba a la paret, però, entrava la llum, i va veure que s'havia quedat sense peus.
Al cap de poc va començar a rebre trucades al mòbil, de gent que la volia anar a buscar, però per increïble que pugui semblar, ella els demanava que no ho fessin perquè tenia por que els toquessin les bombes o les bales. Només quan va saber que no l'aniria a buscar ningú es va quedar tranquil·la, "esperant morir-me, preparant-me". Presentación s'anava adormint i, quan el dolor es feia insuportable, cridava.
Però encara no era la seva hora, o com ella pensa, "el Senyor volia donar-me temps perquè fos millor persona del que havia estat fins aquell moment". El cas és que tres militars la van trobar i, entre mil disculpes, se la van emportar, juntament amb els altres obrers i monges, fins al centre de salut. La gravetat del seu estat, però, va fer que la traslladessin fins a l'hospital de la capital de la regió, Goma, on la va atendre un metge tarragoní, i d'allà l'ambaixada espanyola li va preparar un helicòpter per portar-la fins a Sud-àfrica, on es va recuperar de les seves ferides abans de tornar a Espanya.
Després de la seva experiència, Presentación només té una recomanació: "Moltes vegades malgastem la nostra vida en coses terrenals, però el que realment importa és la nostra vida de fe i el que puguem fer nosaltres per ajudar els altres", va assenyalar. "És impossible poder ajudar tothom, però aquella gent a qui dones un cop de mà t'ho agrairà moltíssim", va finalitzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada