Article published at L'Avenç, num. 405, octubre 2014
Bru Rovira, la llibertat del periodista
Destaquem avui l'entrevista d'aquest mes de Josep M. Muñoz al periodista Bru Rovira (Barcelona, 1955). En ella Rovira repassa la seva trajectòria professional alhora que desgrana les seves opinions sobre el periodisme actual.
Resulten molt interessants les seves reflexions sobre l'ofici de periodista i la formació que reben els estudiants a les facultats. S'hi poden ensenyar les tècniques, però la vocació de coneixement, la necessitat d'entendre, s'ha de fer a partir de la formació humanística i el treball. Cal saber interpretar els fets en el seu content i deixar parlar els que tenen coses per explicar.
Rovira també reflexiona sobre la relació entre periodisme i política i sobre la jerarquització de les notícies en els mitjans, així com les seves experiències com a corresponsal a l'Àfrica i als països de l'est.
Alguns dels destacats de l'entrevista són aquests:
«En el periodisme tens l’obligació de veure tots els punts de vista, d’intentar que la gent pensi per ella mateixa, i adoctrinar és el pitjor que pots fer. L’adoctrinament és la mort del periodisme.»
«En el periodisme no hi ha una voluntat de continguts, educativa, sinó que es vol seduir. I això es fa amb la tècnica de l’emoció i de l’espectacle: no vols que l’altre pensi, vols que estigui enganxat a un producte que és comercial.»
«El periodisme està mort, és un full dominical del poder. Algú encara escriu alguna cosa, el que pot, però amb una gran dificultat. S’han creat productes comercials de poder i de consum, però s’ha perdut la màquina agitativa del periodisme, la llibertat.»
«Està fallant la concepció mateixa que tenim del relat periodístic. Falla el que expliquem, el que mirem. No mirem on hem de mirar, no expliquem el que interessa, no expliquem bones històries.»
Page 8 Section L'opinió Subsection
L'entrevista
Bru Rovira Jarque (Barcelona, 1955) és periodista. Va estudiar a l’escola Costa i Llobera. Als catorze anys va estudiar nocturn als Jesuïtes del carrer Casp, mentre treballava i prenia part en la revolta estudiantil com a militant comunista. A la universitat va començar a estudiar magisteri i periodisme.Va entrar a treballar en el diari "Tele/eXprés", planter del periodisme progressista i compromès de l’època. També va estar als diaris "El Noticiero Universal" i "Avui", abans d’entrar l’any 1984 a "La Vanguardia", on durant vint-i-cinc anys va ser un destacat reporter, especialitzat en temes socials i internacionals. El seu treball com a enviat especial internacional va començar a Romania, i va escriure també sobre la transició als països de l’Est i la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Ha estat en diversos conflictes i crisis humanitàries a Àfrica, i ha escrit sobre Ruanda. Ha viatjat per Amèrica Central i l’Àsia i ha escrit diversos llibres, sovint amb fotografies seves, com "35 días en China" (escrit amb Eugenio Madueño, Península, 1997), "Áfricas. Cosas que pasan no tan lejos" (RBA, 2006) i "Vidas sin fronteras" (publicat per Metges sense Fronteres, Viceversa, 2010). Una petita part de la seva feina com a fotògraf es va poder veure en l’exposició "Maternitats" al Caixafòrum, recollida en el llibre del mateix títol (Graó, 2004). La seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2004 amb el premi Ortega y Gasset de periodisme. Un expedient de regulació d’ocupació va posar fi l’any 2009 a la seva feina a "La Vanguardia", i ara viu de periodista free-lance, amb diverses col•laboracions, com al diari "Ara" sota l’epígraf de “Carreteres secundàries”, un títol que resumeix la seva forma d’entendre el periodisme.
