DONACIÓ DEL FONS JOAQUIM VALLMAJÓ A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT EMPORDÀ

Des del GEES ens han passat aquest enllaç http://www.tramuntanatv.com http://www.facebook.com/tramuntanatv http://youtu.be/jBdcmwwPT1A amb aquesta bona notícia: Figueres, 12 de maig de 2014.- L’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE), el Museu Memorial de l’Exili (MUME) i el Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat (GEES) es complauen a informar-vos que avui a les 11 del matí s’ha celebrat una roda de premsa a la seu de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. Hi han participat Èrika Serna, directora de l’ACAE, Jordi Font, director del MUME, Josep Maria Bonet en representació del GEES i els germans de Vallmajó, Martí i Núria. Durant l’acte, s’ha fet donació de fons documental i fotogràfic que Joaquim Valmajó havia lliurat en vida a familiars i amics. Aquesta acció s’emmarca dins la campanya iniciada amb data 24 d’abril de commemoració dels 20 anys de la desaparició del navatenc a Rwanda durant el conflicte bèl·lic. L’objectiu d’aquesta donació és reunir tot el fons que fins ara es trobava dispers, conservar-lo en condicions òptimes i facilitar-ne la consulta a qualsevol persona interessada. L’Arxiu Comarcal es compromet a digitalitzar-lo i l’oferir-ne la consulta tan física com en línia a través de la seva web. Així mateix s’elaborarà una exposició itinerant amb aquest material que tracti, no tan sols del conflicte que encara segueix obert a l’Àfrica dels Grans Llacs, sinó que també serveixi per explicar un cas de justícia universal i de la iniciativa de diàleg altament inclusiu iniciat l’any 2004 per la diàspora de persones exiliades i especialment membres de l’oposició. Jordi Font ha destacat: “pel MUME és important treballar per donar a conèixer, a més de l'exili republicà, tots els altres exilis i més tenint-hi com a ‘relator’ un empordanès com Joaquim Vallmajó”. Erika Serna, directora de l'ACAE, ha valorat la gran importància d´aquest fons personal com a testimoni de valor de l'obra que Joaquim Vallmajó va portar a terme al llarg de tots els anys d'estada a l’Àfrica, així com el centenar de cartes autògrafes que envià, i les nombroses imatges dels camps de refugiats ruandesos i l´exili que ell mateix retratà. Martí i Núria Vallmajó han assenyalat: “creiem molt important ajuntar els documents personals, cartes i fotografies que enviava en Quim i donar-los a l’Arxiu Comarcal per així facilitar que tothom hi tingui accés”. Josep Mª Bonet: “les cartes que portem no són només cartes que envia en Quim a la família i amics, són també una crònica que explica, dia a dia, el que passa a Ruanda, i que no és el mateix que ens han explicat els guanyadors del conflicte. Aquestes cartes han servit com a proves documentals en la causa de justícia oberta a l’Audiencia Nacional per investigar l'assassinat d'en Quim, la Flors Cirera i altres 7 ciutadans espanyols a Ruanda i la República Democràtica del Congo”.

MÉS ARTICLES SOBRE EN QUIM

dissabte, 26 abril de 2014

un profeta que calla, ja no és profeta 

Les grans potències occidentals van decidir que el règim ruandès fora el gran gendarme de la regió dels grans llacs africans, mentre pogués fer d'intermediari de l'explotació de les riqueses del Congo Nord. Des de llavors (1994) ja hi ha hagut més de sis milions de morts en les guerres “de baixa intensitat” a la regió. ¿No us fa gràcia aquest terme “de baixa intensitat?”. A mi em fa ràbia.

El dia 26 d'abril del 1994 fou el “dia de la bèstia” per al meu amic, en Quim Vallmajó, de Navata. A Ruanda ja havien començat les massacres de tutsis i hutus moderats. Prop d'un milió. Però ell va ser pres i executat per un escamot de militars tutsi, a les ordres del mateix que encara manté el poder en aquest minúscul país de la regió dels Grans Llacs africans. Fa, per tant, vint anys precisos. Tenia un any i mig menys que jo. Però havíem estudiat al mateix seminari i érem amics. Ja he explicat que, quan tots dos érem encara adolescents vaig pujar, per primera vegada, al Santuari de la Mare de Déu del Mont. El tractor i el remolc de casa seva ens van servir de transport. A casa seva eren pagesos.

A Ruanda es va produir una de les massacres més terribles, després de la dels jueus durant el règim nazi a Alemanya. Ruanda era un país catòlic, que havia estat colonitzat per Bèlgica. El colonitzador hi havia exportat tota la ideologia i la religió: el catolicisme. Els missioners belgues van ser els primers de cristianitzar els ruandesos. Però ho van fer manipulant el problema greu de les ètnies en aquest petit país. Ells van donar l'educació i el poder als tutsi, perquè deien que eren més intel.ligents i més capaços. Però els hutus es van anar organitzant. I van guanyar unes eleccions decisives. Des de llavors el poder va quedar en mans dels hutu. I van començar la massacre i l'exili de la població tutsi. L'atemptat que va acabar amb la vida dels presidents de Ruanda i de Burundi va desencadenar la segona massacre terrible. Els belgues, els francesos i l'ONU, que eren allí, van fer el paper de la trista figura. No van intervenir i van deixar que les coses seguissin el seu curs. Resultat: un milió de morts i centenars de milers d'exiliats i refugiats als països veïns.

Bé. Però no és dels fets històrics que em cal parlar. Sobre això s'ha escrit molt. I encara no se n'ha tret l'aigua clara.

En Quim era un missioner valent. Alguns diuen que era una mica imprudent. Que havia de moderar el seu discurs. Però no digueu mai a un profeta que moderi el seu discurs. Ja no seria profeta. Al moment fort del conflicte va acusar totes les forces vives que actuaven a Ruanda: l'Església ruandesa, el Vaticà, l'Onu, Bèlgica, França, la Creu Roja, Metges sense fronteres, el Canadà, Suïssa, la “Radio Télévision des Mille Collines”...Es va convertir en un objectiu incòmode per a les grans potències. I algú va decidir que no passaria res si l'eliminaven. I així ho van fer. Un periodista italià que li va fer un interviu deia que ell (que acabava de tornar de Bòsnia) es pensava que ja havia vist tot l'horror. Però que no era res comparat amb Ruanda.

Per a l'Església Catòlica ruandesa en Quim va tenir paraules duríssimes. Va dir que ho pagarien molt car en un futur. Ell sabia que hi havia bisbes i capellans que recolzaven la massacre. Això ja ho havia denunciat un bisbe europeu, Monsenyor Perraudin, ja feia anys. Per això, aquest bisbe valent havia estat manipulat, tergiversat i bescantat. En Quim coneixia la carta de Quaresma de Monsenyor Perraudin. De fet els militars tutsi ja l'havien advertit que algun dia passarien comptes amb ell, que era deixeble de Monsenyor Perraudin.

En Quim es va ficar de caps a la boca del llop. I ell ho sabia. Per contrarestar-ho només tenia la seva fe, la seva oració, la seva confiança en Déu. En Quim era un missioner de pregària profunda. Es passava hores davant del Sagrari quan en tenia ocasió, que no era gaire sovint. És curiós. Però, els grans profetes eren, tots, homes d'oració. No pot ser d'altra manera, per més que les paraules dels profetes incomodin l'Església.

Quan en Quim es va posar a actuar, van néixer els grans camps de refugiats, dirigits per ell. De fet va ser l'episcopat ruandès que li va fer aquest encàrrec. Ell assegurava acolliment, educació i alimentació a milers de desplaçats. Fins i tot havia fet “invents” ecològics agrícoles per obtenir algunes menges als horts que creava.

A en Quim no li donaran mai el premi Nobel de la Pau, aquest premi tan desprestigiat per culpa de les grans potències d'occident.

Avui el GEES (Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la solidaritat) fa un gran acte d'homenatge a en Joaquim Vallmajó, a Figueres.

joaquim pla

ARTICLES DIVERSOS SOBRE EL 20è ANIVERSARI

Memorial del P. Joaquim Vallmajó i de Mn. Joan Alsina [27-04-2014]

El 26 d'abril, a la sala del teatre del Patronat de la Catequística de Figueres, va tenir lloc un memorial d'homenatge als missioners empordanesos P. Joaquim Vallmajó i Mn. Joan Alsina, assassinats a Ruanda i Xile respectivament. L'acte va comptar amb la participació de familiars, amics i testimonis, entre ells un prevere ruandès, així com amb la projecció d'un documental sobre la massacre que es produí a Ruanda –prop de 800.000 víctimes– entre hutus i tutsis–. "Tota revolució ha de comportar també, necessàriament, una revolució personal de qui s'hi implica", remarcà Martí Vallmajó, germà del màrtir navatenc.

En el decurs del memorial, es va presentar el concurs de microvideos "Alsina-40 / Vallmajó-20", que pretén, segons el fullet editat, "sensibilitzar els joves i la societat en general sobre la importància del compromís personal per a la transformació cap a un món més just a partir dels testimoniatges d'en Joan Alsina i d'en Quim Vallmajó." (Per a tothom que hi estigui interessat, es pot consultar l'adreça info@alsinavallmajo.cat.) També van intervenir alumnes el col·legi públic de Navata, que duu el nom de Joaquim Vallmajó, amb una recitació dramatitzada de poemes. Finalment, la coral Àkan, integrada per immigrants van cantar cançons, tant dels seus llocs d'origen com catalanes.
Fotografia: P. Joaquim Vallamajó 

http://www.bisbatgirona.cat/actualitat.php?idm=1&subpagina=2&c_noticia=1088

Memorial conjunt als capellans empordanesos assassinats Vallmajó i Alsina

Escrit per Justícia i Pau | dimecres, 30 d'abril de 2014 12:06

CatalunyaReligio.cat (Jordi Pla Planas). Amb la sala del teatre del Patronat de la Catequística de Figueres plena de gom a gom, el dissabte 26 d'abril es va celebrar un memorial d’homenatge als empordanesos mossèn Joaquim Vallmajó i mossèn Joan Alsina, assassinats per haver defensat fins a les últimes conseqüències, amb radicalitat evangèlica, els drets humans d’aquells a qui havien estat encomanats. D’això, fa vint de la mort de Vallmajor durant el genocidi rwuandes, i quaranta anys d'Alsina durant el cop d'Estat d'Augusto Pinochet a Xile.

L’acte, organitzat pel Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES), Justícia i Pau i el Fòrum Joan Alsina, va comptar amb la participació de familiars, amics i testimonis, entre ells un prevere ruandès, així com amb la projecció d’un documental sobre la massacre que es produí a Ruanda –prop de 800.000 víctimes– entre hutus i tutsis–. “Tota revolució ha de comportar també, necessàriament, una revolució personal de qui s’hi implica”, remarcà Martí Vallmajó, germà del màrtir navatenc.

En el decurs del memorial, es va presentar el concurs de microvideos “Alsina-40 / Vallmajó-20”, que pretén, segons el fullet editat, “sensibilitzar els joves i la societat en general sobre la importància del compromís personal per a la transformació cap a un món més just a partir dels testimoniatges d’en Joan Alsina i d’en Quim Vallmajó.” En els mateixos fullets, hi ha un apartat de preguntes com a pauta de reflexió en grup, i també bibliografia i videografia sobre els dos màrtirs empordanesos, així com una síntesi biogràfica de cadascun. Alhora, inclou una antologia de les seves breus però sucoses reflexions.

També van intervenir alumnes el col·legi públic de Navata, que duu el nom de Joaquim Vallmajó, amb una recitació dramatitzada de poemes. Finalment, la coral pluriètnica Àkan, integrada per immigrants que es troben en situació especialment precària, va commoure tota l’audiència amb la interpretació de cançons, tant dels seus llocs d’origen com catalanes. Una mostra de l’extraordinària tasca de suport i d’integració que està duent a terme aquesta associació al nostre bisbat.

punt avui

Societat

Dos homes i un compromís

lluita Una campanya reivindica la militància evangèlica, social i política dels capellans Joan Alsina i Joaquim Vallmajó, assassinats a Xile i Ruanda Drets humans En contextos diferents es van comprometre en la defensa de la població civil

25/04/14 02:00 - GIRONA - CARME VINYOLES

Joaquim Vallmajó

“Només podem ajudar a fer un món nou si ens hi posem a dintre”

“Trobar-se rodejat de mainada amb gana i gent pobra fa perdre la por”

Notícies de ...

Migdia del 26 d'abril del 1994, ciutat de Byumba, al nord de Ruanda. Joaquim Vallmajó (Navata, 1941), missioner infatigable i lluitador per la vida i la dignitat dels refugiats en aquell país africà, és obligat per militars de l'Exèrcit Patriòtic Ruandès a pujar al Mazda blau que utilitza per desplaçar-se i que ara el conduirà cap a la tortura i la mort. El seu cos no ha estat trobat.

Tarda del 19 de setembre del 1973, Santiago de Xile, vuit dies després del cop d'estat. Un capità i dos oficials detenen el sacerdot Joan Alsina (Castelló d'Empúries, 1942) al seu lloc de treball de l'hospital San Juan de Dios, i se l'enduen cap a una nit d'interrogatoris i simulacre de judici a l'Institut Barros Arana, amb desenllaç fatal al pont Bulnes sobre el riu Mapocho, on serà metrallat per l'esquena a les onze de la nit. És enterrat a Santiago.

Joaquim Vallmajó i Joan Alsina eren empordanesos de geni i caràcter, d'espiritualitat profunda i humanitat addicta a la causa de la justícia, d'indoblegable opció pels més desvalguts, a la vegada que ferma disposició a la denúncia de qui mou els fils de la misèria i la guerra, crítics i fidels al seu poble molt més enllà de la dimensió evangèlica i, per això mateix, incòmodes per a certa jerarquia eclesiàstica, i finalment, coherents amb els seus principis fins a les últimes conseqüències.

Aquest podria ser, a grans trets, el retrat compartit de dos homes que van deixar generosa petjada en contextos diferents però sacsejats igualment per una terrible repressió contra la població civil. Per una banda, la Ruanda del genocidi i no solament l'oficial d'hutus contra tutsis entre l'abril i el juliol del 1994, sinó també a la inversa i des de l'octubre del 1990 en una operació molt ben orquestrada per facilitar a les companyies transnacionals l'espoli dels minerals a la zona dels Grans Llacs. Per l'altra, el Xile de la Unitat Popular de Salvador Allende, triomfador en les presidencials del 4 de setembre del 1970 i enderrocat pel general Pinochet i la CIA l'11 de setembre del 1973, després de tres anys de vagues patronals, tanquetazosi altres conjures contra la via xilena al socialisme (redistribució de la riquesa en un marc de legalitat democràtica). Dos homes que ara, amb motiu de l'aniversari del seu assassinat –Alsina, 40 anys; Vallmajó, 20–, són reivindicats com a referents de militància social, política i evangèlica en el decurs d'una campanya donada a conèixer ahir als locals de la Coordinadora d'ONG Solidàries de Girona per representants de les entitats organitzadores: Tomàs Nadal, del Fòrum Joan Alsina; Albert Quintana i Mon Marquès, de Justícia i Pau, i Josep Maria Bonet, del Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat. L'objectiu principal de la iniciativa és revisar en clau d'actualitat la trajectòria i el testimoni de dos personatges implicats intensament en la defensa dels drets humans. “Només podem ajudar a fer un món nou en la mesura que hi estem posats a dintre”, deia Alsina, i ell va contribuir a posar en pràctica el programa de la Unitat Popular a favor dels més necessitats. “Trobar-se rodejat de mainada amb gana i gent pobra a pilons fa perdre la por”, escrivia Vallmajó. I va deixar lúcida constància dels interessos que aterrien els refugiats. El testimoni de tots dos –va precisar Marquès– esdevé totalment necessari en un país de “memòria curta, democràcia feble i agenollada davant dels bancs i polítics que perden hores barallant-se mentre creix la desigualtat entre rics i pobres”.

El memorial començarà demà a Figueres

L'inici de les activitats del memorial Alsina/Vallmajó tindrà lloc a Figueres aquest dissabte, 26 d'abril, en què es compleixen vint anys de la mort del religiós de Navata. Serà a les vuit del vespre a la Catequística, amb un ampli programa organitzat pel Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES). El pedagog Mon Marquès presentarà el documental Fuera de cobertura, de Pepa Ramos, significativament subtitulat El preu ocult de la revolució tecnològica (la violència provocada pel pillatge de minerals). Hi participaran Joseph Sagahutu, testimoni de la repressió de refugiats als camps de la República Democràtica del Congo; Jordi Palou-Loverdos, advocat i representant de les víctimes catalanes, espanyoles, ruandeses i congoleses; Martí Vallmajó, en nom de la família; Ester Sayó, presidenta del GEES; els alumnes de l'escola Joaquim Vallmajó de Navata, i el cor Àkan. Està previst pel maig l'acte de donació a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà de tot un seguit de cartes, fotografies i material divers que forma el llegat de Vallmajó i, pel setembre, una exposició sobre les seves lluites que s'inaugurarà al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera i que serà a Girona el dia 20, amb motiu de la commemoració del 41è aniversari de la mort de Joan Alsina. Des de demà i fins al 15 d'agost es manté oberta la inscripció d'un concurs de microvídeos basats en una frase dita o escrita per Vallmajó o per Alsina. (Informació sobre les bases del concurs i sobre el conjunt de la campanya a www.alsinavallmajo.cat).

Un genocidio que duró mucho más de 100 días

Domingo , 30 de Marzo de 2014 - 13:03

No me resulta fácil escribir sobre el 20 aniversario del genocidio de Ruanda, que se conmemora durante esta semana. Suelo tener una cierta aprensión a abordar temas de los que todo el mundo habla en abundancia, sobre todo por miedo a repetir lo que ya dicen otros, pero pienso que pasar por alto esta ocasión en un blog africano sería una injusticia con nuestros lectores. Visité Ruanda algo más de una semana a finales de 2007, pero mi experiencia en este país va más allá de los pocos días que pude pasar allí. Mi primera experiencia de trabajo en la vecina Uganda, a mediados de los años 80, fue con refugiados ruandeses tutsis, y en años más recientes –viviendo en Goma, en el Este del Congo- he presenciado algo de las reverberaciones que el post-conflicto ruandés ha provocado en la región. Aquí les ofrezco algunas de las cosas que pienso al respecto.

1. Aunque se suele hablar del “genocidio contra los tutsis”, personalmente prefiero referirme a este tema como “el genocidio ruandés”, ya que no murieron sólo personas de etnia tutsi, sino también muchos hutus que se negaron a matar a sus vecinos o que eran conocidos por sus posiciones en favor de resolver el conflicto por medio del diálogo. Además, las matanzas que se cobraron alrededor de 800.000 vidas durante cien días, entre abril y principios de julio de 1994, fueron un capítulo –el más cruel y espantoso, eso sí- de una violencia más amplia que comenzó cuatro años atrás, cuando el Frente Patriótico Ruandés (formado por miles de soldados del ejército de Uganda) atacó Ruanda el 1 de octubre de 1990 y que continuó mucho después. El RPF mató a miles de civiles, sobre todo hutu, en las zonas que controló antes del asalto final a Kigali, y continuó matando a decenas de miles de campesinos hutu que no huyeron a la vecina República Democrática del Congo (entonces llamado Zaire) en meses e incluso en años sucesivos. Añadamos a esto que desde que el RPF invadió el vecino Congo en 1996, el ejército del nuevo régimen de Ruanda cometió en el país vecino “actos de genocidio”, según calificación de un informe de Naciones Unidas publicado en 2011 (llamado “Mapping Exercise”). Las agresiones de Kigali contra su vecino congoleño han continuado en años recientes con el apoyo directo y descarado a milicias tutsis congoleñas como el CNDP y, más recientemente, el M23, muchos de cuyos guerrilleros, por cierto, se mueven hoy como Pedro por su casa por Uganda y que podrían volver a realizar nuevos ataques en el Congo.

2. La parte de este genocidio que el régimen de Kigali reconoce como la única que tiene derecho a ser recordada, la cometida contra los tutsis, tuvo detrás una ideología y una organización que hicieron posible que se desarrollara de forma tan sistemática y con increíble crueldad. Primero se empezó por intoxicar a la población afirmando que una parte de los ruandeses (los tutsis) eran extranjeros. Es bien conocida la teoría que afirma que la minoría tutsi procedía de Etiopía y que invadió el país, cuyos habitantes originales serían supuestamente los hutus. Una de los mitos que se repiten más hasta la saciedad en muchos lugares de África es el que afirma que todos los males de cualquier país vienen de fuera, y fueron traídos por invasores. Una vez colgado este sambenito en el cuello de los tutsis, sólo faltaba dar el último paso: decir que no son seres humanos (recordemos que los genocidas se referían a ellos como “cucarachas”) y que la solución final a todos los males de Ruanda era la eliminación física de todos ellos. Sería necesario que aprendiéramos las lecciones pertinentes, porque este mismo proceso diabólico se repite en otros lugares del mundo. Yo mismo he escuchado decir lo mismo a infinidad de personas de la República Centroafricana sobre los musulmanes (“han venido de fuera, son seres perversos, la única solución es eliminarlos…”), muchos de los cuales han sido masacrados de forma cruel durante los últimos meses.

3. En Ruanda, aunque no se puede negar que hay casos ejemplares de reconciliación, no se podrá nunca pasar página de forma definitiva mientras todos los ruandeses no tengan la libertad de contar sus historias sin ningún tipo de miedo y mientras no comparezcan ante la justicia los autores de todos los crímenes. Ni el Tribunal Internacional para Ruanda ni los tribunales populares conocidos como gacaca (clausurados en 2012) examinaron nunca un solo caso de crímenes cometidos por los actuales dirigentes contra miembros de la mayoría hutu. En el país sólo hay memoriales públicos de las personas masacradas por una parte, pero no por la otra. Durante mi estancia en el país pude entrevistar a bastantes personas que me contaron con pelos y señales cómo el Frente Patriótico mató fríamente a muchos de sus familiares, que no tienen derecho a un reconocimiento, ni por supuesto los que han sobrevivido pueden pedir ningún tipo de compensación o de beneficio. Los miembros de la etnia mayoritaria hutu, sobre todo los que huyeron al Congo o a otros países vecinos para escapar de las represalias del nuevo régimen, han sido acusada en bloque de ser todos ellos genocidas. En condiciones tales, hablar de reconciliación cuando lo que reina es el silencio y el miedo a sacar a flote toda la verdad es algo bastante ficticio.

4. No podemos olvidar que entre las víctimas de estas violencias ciegas que azotaron Ruanda y Congo a partir de 1994 hay nueve españoles, cooperantes y misioneros, que fueron asesinados por el Frente Patriótico. Uno de ellos, con quien mantuve una buena amistad personal, el padre Joaquim Vallmajó (que se negó a ser evacuado por los cascos azules), fue torturado y asesinado por los milicianos de Kagame el 26 de abril de 1994 en Byumba, en el Norte de Ruanda, tras haber denunciado una matanza contra 2.500 campesinos hutus en un estadio. En 2008, el juez de la Audiencia Nacional Francisco Andreu, basándose en el principio de la justicia universal, dictó órdenes de arresto contra 40 altos cargos del actual gobierno y ejército de Ruanda por su presunto papel en estos y otros asesinatos en Ruanda y en Congo. Resulta indignante constatar que, ahora que el gobierno del Partido Popular, en España, ha eliminado que se pueda investigar casos judiciales basándose en este principio de universalidad de la justicia, ninguno de estos casos podrá ser resuelto con la justicia que se merecen.

5. Del capítulo vergonzoso de una comunidad internacional que abandonó a cientos de miles de víctimas masacradas durante aquellos meses de 1994 no se han extraído aún las lecciones necesarias, y por desgracia se han vuelto a producir numerosos casos de matanzas a gran escala ante la pasividad o la acción insuficiente de instancias internacionales que tenían el deber de actuar antes de que fuera demasiado tarde. Uno de los casos más evidentes ha sido el de la Unión Europea, que a primeros de febrero de este año se comprometió a enviar una fuerza de intervención para apoyar a los soldados franceses y de la Unión Africana para detener las matanzas en la República Centroafricana, y que después dejó en suspenso la decisión para ahora decir que tal vez estén operativos a finales de mayo. Primero dijeron que enviarían a mil soldados, después hablaron de 800 y cuando llegue el momento es posible que sólo sean 600. Si es que alguna vez llegan. Mientras tanto, en Centroáfrica –como en Ruanda hace ahora 20 años- se sigue matando a diario a personas (aunque sea a una escala menor) por razón de su etnia o su religión. Al mismo tiempo que es justo reconocer que la intervención de las tropas francesas y de la Unión Africana han evitado males mayores, también es cierto que la comunidad internacional podría hacer hecho mucho más, sobre todo si hubiera intervenido antes.

José Carlos Rodríguez Soto

http://www.mundonegro.com/mnd/genocidio-que-duro-mucho-mas-100-dias#sthash.uPy3ABpY.dpuf

A L'AGENDA LLATINOAMERICANA

AGENDA LATINOAMERICANA AÑO: 1996

Recordant en Joaquim Vallmajó i el poble Rwandès

Josep Maria Tegido i Mallart

Figueres, 1 de juliol de 1994

Ara fa un any en Joaquim Vallmajó, fill de Navata (Alt Empordà), es trobava entre nosaltres per explicar-nos la situació a Rwanda. Un país, al cor de l’Àfrica, que desprès de gairebé 30 anys d’estada era el seu. La xerrada va ser tota una descoberta de la feina i la personalitat d’en Joaquim i la d’un racó del món que difícilment sabíem situar sobre el mapa.

Però no tan sols això. Pels qui creiem que la Pau és quelcom més que la falta de guerra, que la justícia va més enllà de l’aplicació de les lleis o que la Solidaritat i la Cooperació és més que beneficència i almoina, el missatge i l’exemple d’en Joaquim eren engrescadors i clarificadors alhora.

El seu treball a Rwanda era precís. Per la Pau denunciava públicament els interessos estratègics a la regió de països com França i organitzava camps d’acollida per als desplaçats, víctimes d’una guerra entre grups enfrontats per mantenir-se o aconseguir el poder.

“Un petit grup polític corromputs al màxim vol estar al poder costi el que costi i volen sacrificar el poble i tot el país si cal. Un altre grup molt semblant vol arribar al poder també costi el que costi, i amb els mitjans que convinguin. Un tercer grup, el més nombrós, digne de tot el respecte i que viu uns valors, sofreix per aquest poder i els seus agents, des de fa molt de temps...” (Byumba, 8 de març de 1994).

Per la justícia era la veu dels qui no en tenen. Feia arribar arreu la denúncia contra els qui, en el poder o no, fomentaven l’enfrontament ètnic i el genocidi.

“Els partits d’extrema dreta, racistes feixistes i extremistes volen fer caure el país per justificar un cop d’estat militar i suprimir l’intent de democràcia...” (Byumba, 24 de març de 1994).

I en el seu compromís per la Cooperació i el Desenvolupament de la regió s’havia integrat plenament amb el poble, endegant projectes i iniciatives per afrontar una situació de pobresa i desamparament.

“Suposo que ja saben que vaig organitzar un seminari- taller de construccions. Per crear llocs de treball, produir blocs i teules sense coure –cal preservar el bosc -, amb màquines manuals transportables sense demanar cap gran especialització a fi de reconstruir cases sòlides, higièniques i ecològiques amb els pobres. Ha estat un èxit puix ja tinc demandes per fer uns quants centenars de cases...” (Byumba, 24 d’abril de 1994).

Però tampoc s’estalvia les crítiques als qui considerava que feien un magre treball en nom de la solidaritat.

Byumba era la capital del departament de Rwanda a l’entorn de la qual en Joaquim Vallmajó concentrava el seu treball els darrers mesos. De fet els 28 últims anys els havia dedicat a Rwanda, un petit país al cor de l’Àfrica que ja era el seu i que tan sols és centre d’atenció en motiu d’una guerra o d’una catàstrofe.

Fill de pagesos empordanesos, va ser amb vocació religiosa que es traslladà a l’Àfrica. Una vocació amb un profund sentiment social que, a finals dels anys seixanta, el portà a construir amb altres companys “Els Testimonis del Tercer Món”, un grup amb un clar compromís amb els països del sud, molt més enllà de les actituds colonials de les administracions de les metròpolis o del paper paternalista de certs sectors de l’església: parlaven del Socialisme Africà, de les conseqüències de la guerra de Vietnam o de la realitat a l’Amèrica Llatina...

El seu retorn definitiu a Rwanda, l’any 1972, va ser el principi d’un compromís profund amb els sectors de la societat més empobrits d’un país empobrit. El seu treball social i les iniciatives de desenvolupament que portava endavant el van portar a ser, en paraules dels seus propis companys, un Pare Blanc conegut per tota la regió. El reconeixement va arribar, finalment, de la mateixa església rwandesa que el va nomenar encarregat de les Obres Socials de la diòcesi de Byumba.

I segurament que fou un fet que no devia agradar tothom. La vocació del servei als més necessitats el portava tot sovint a enfrontaments amb els diversos poders i aquesta actitud li havia comportat fins i tot amenaces de mort per part de les forces militars.

Ell, tot i així, anava endavant amb els projectes de cooperació i desenvolupament. El seu entusiasme i la fe amb què els iniciava servien de catalitzador per fer confluir uns recursos sempre escassos amb la voluntat de les comunitats per lluitar per millorar les seves condicions de vida: acolliment de la gent gran, dels disminuïts, dels més petits...; organització d’explotacions d’horta per ser autosuficients; incorporació de tecnologia ecològica per la fabricació de materials de construcció; etc. I, mentrestant, no es podia estar de denunciar l’actitud dels responsables de les organitzacions internacionals d’ajuda humanitària, còmodament instal•lats a la capital.

Però per els que el coneixíem i seguíem el seu treball des de lluny, més enllà del seu exemple, ens feia arribar el testimoni documental de la realitat de la zona mitjançant la correspondència que periòdicament enviava. Unes cartes que eren la crònica d’un país inexistent per als mitjans de comunicació. I van ser aquells testimonis escrits, i les trobades aprofitant alguna estada de vacances, els que van donar l’avís de la tragèdia que finalment s’ha vist confirmada a Rwanda: primer va ser l’esclat de la guerra l’octubre de 1990 amb l’entrada de les forces del Front Patriòtic Rwandès (FPR) des d’Uganda; després l’assassinat dels presidents Habyarimana de Rwanda i Ntaryamira de Burundi el 6 de març de 1994.

Tal vegada el període de temps entre la invasió de 1990 i el magnicidi recent va ser el moment en el qual el compromís d’en Vallmajó amb el poble rwandès va prendre un contingut més equívocament polític. El seu treball amb les poblacions de desplaçats de resultes de la invasió de l’FPR, amb comunitats de desenes de milers de persones, anava acompanyat d’un discurs de denúncia contra la intransigència de les parts enfrontades: “El president de la República, el primer ministre, els presidents dels partits, són tots uns dictadors! [...] I el FPR? Els uns valen tant com els altres” (Byumba, 8 de març de 1994). Mentre es desvivia per garantir la supervivència de les víctimes de la guerra, sobretot dels més necessitats, no s’oblidava d’escampar la veritat sobre les responsabilitats del diversos grups polítics i militars que no dubtaven de programar un genocidi per mantenir-se o aconseguir el poder. Perquè si alguna conclusió s’ha pogut treure del testimoni que ens feia arribar és que el mig milió llarg de morts i els milions de refugiats i desplaçats a la regió són el resultat d’una campanya absolutament programada. I uns dels elements clau del pla de genocidi era la desaparició, l’execució, de qualsevol persona que, lluny de les actituds feixistes i xenòfobes dels grups enfrontats, apostés per una opció de reconciliació i convivència entre les diverses comunitats que constitueixen el país. Intel•lectuals, polítics, religiosos... qualsevol que defensés una via de Pau i Solidaritat era afegit a la llista dels executables.

Tot això ho sabia en Joaquim. I era conscient que ell mateix era un objectiu per qualsevol de les parts. Però el seu compromís amb el poble, amb la seva gent, va ser superior a les amenaces. Els avions que evacuaven a corre-cuita la comunitat blanca i rica des de l’aeroport de Kigali no tenien previst fer el mateix amb la resta de població tant o més innocent que els occidentals que fugien. Quants cops ens havia parlat del paper de França a Rwanda? Els francesos eren els encarregats del proveïment a l’exèrcit rwandès. Mentrestant, el govern belga semblava més interessat a donar suport a l’FPR. Quina gran hipocresia la dels països rics que, després de fomentar els esclats de violència, organitzen grans desplegaments per socórrer les seves pròpies víctimes.

La guerra, el genocidi, es va desencadenar d’una forma tan ràpida com programada. Les imatges de les execucions, de l’amuntegament de morts a les vores de les carreteres o surant pels rius, les xifres de víctimes mortals –gairebé un 10% de la població- es van succeir a llarg d’una colla de setmanes als mitjans de comunicació. Tot plegat tenia una expressió d’irrealitat... fins que va arribar la notícia de la mort d’en Joaquim Vallmajó. La seva desaparició a mans del FPR era el preu pel seu compromís amb el poble, per la Pau i la Justícia. No podia ser d’una altra manera. Es va quedar amb la seva gent i li van concedir la mateixa fi.

El seu exemple no és el primer –recordem en Joan Alsina, assassinat després del cop d’estat a Xile- ni serà el darrer. Els que creiem en la Pau, la Justícia i la Solidaritat, hem de reivindicar el seu nom i la feina que van fer. Perquè no ens podem permetre que elements excepcionals com aquests puguin ser reduïts a una mera data històrica. El seu testimoni no és històric, sinó de futur. Perquè l’únic futur és en un món solidari, just i en pau.

Recordant en Joaquim Vallmajó i el poble Rwandès

Josep Maria Tegido i Mallart, 1 de setembre de 1994

http://servicioskoinonia.org/agenda/archivo/catalan/obra.php?ncodigo=458

Article al diari ARA

Gotes de justícia universal

23 mar 2014 per SDRCA

BRU ROVIRA | ARA – 23/03/2014

OBSERVATORI D’ÀFRICA: El tribunal penal de París ha condemnat a 25 anys de presó el ruandès Pascal Simbikangwa.

Vint-i-cinc anys de presó per crim de genocidi i complicitat de crims en contra de la humanitat és la pena imposada per un tribunal penal de París al ruandès Pascal Simbikangwa, després d’un procés de sis setmanes i que la justícia francesa ha pogut celebrar basant-se en la jurisdicció penal internacional. Es tracta de la mateixa justícia universal que el Parlament espanyol ha decidit limitar fa un mes ofegant diversos procediments en curs, entre els quals hi ha el sumari obert pel jutge Andreu, a l’Audiència Nacional, en contra de diverses personalitats del govern ruandès actual, acusats de crims comesos contra l’ètnia hutu a Ruanda i a la RD Congo entre els anys 1994 i 2000, així com dels assassinats de quatre cooperants espanyols i del missioner de Navata Joaquim Vallmajó, segrestat i executat per la guerrilla de l’FPR -tutsi- durant els primers dies del tràgic abril del 1994.

El judici i la condemna a França d’un home que s’ha demostrat que va ser membre compromès de l’aparell de propaganda i de l’estructura criminal governamental que va executar el genocidi -en menys de tres mesos unes 800.000 persones, majoritàriament tutsis, van ser assassinades a ganivetades- arriba amb vint anys de retard, però malgrat això -o precisament pel fet d’acabar amb aquesta dilació incomprensible- té un enorme valor simbòlic que el converteix en un judici històric. La sentència de París obre també una porta a nous judicis que haurien de servir, finalment, no només per reconèixer el patiment de les víctimes, sinó també els fets històrics i polítics que van abocar un país sencer a una massacre d’una magnitud insuportable. Precisament, dijous hi va haver un nou detingut, el doctor Twagira, acusat de massacres a la regió de Kibuye, cosa que “evidencia un canvi d’actitud de les autoritats franceses respecte a Ruanda”, ha declarat una de les associacions que persegueix als genocides ruandesos.

Però si algú pensava que l’oportunitat de celebrar el judici a França serviria per indagar sobre les responsabilitats que va haver-hi també fora de Ruanda sobre aquelles massacres, especialment a França, un país que va donar suport a les autoritats ruandeses abans, durant i després del genocidi, aquest algú s’ha hagut de conformar amb una vista que s’ha limitat a relatar i condemnar la vida d’un home, Pascal Simbikangwa. Certament, no es tracta d’un home qualsevol, però els fets que s’han pogut escoltar demostren que no va ser ni de lluny un dels actors principals del genocidi.

Capità de l’exèrcit, Pascal Simbikangwa va patir l’any 1986 un greu accident que el va deixar postrat en una cadira de rodes. Des d’aleshores, Simbikangwa treballava als serveis d’informació militars i es va convertir en un buròcrata, un home que mai sortia del despatx, un simple funcionari. Mai, però, el va abandonar la seva passió per la política i formava part del cercle d’amics íntims del president Juvénal Habuarimana. També era un dels accionistes -amb un 1%- del capital de la Radio Mille Colines, l’emissora que es va convertir durant les massacres en la pitjor eina de propaganda a favor de l’assassinat col·lectiu dels tutsis -anomenats escarabats – i de tots aquells que els volien protegir.

“Autor intel·lectual i asèptic”

Fill d’una dona tutsi, casat amb una tutsi, Simbikangwa va ajudar a salvar diverses famílies tutsi que va acollir a casa. Malgrat això, alguns dels rescatats, que van declarar a favor seu al judici, també el van condemnar en relatar com ells mateixos l’havien vist repartir armes i donar instruccions als assassins situats als diversos controls que encerclaven el barri residencial on vivia. Durant el judici, Simbikangwa va voler protegir-se de les acusacions parlant d’un doble genocidi en el qual hutus i tutsi haurien estat víctimes i botxins, i va acusar la guerrilla de l’FPR d’haver creat “una cultura de l’odi” atacant civils i no militars durant els primers anys de la guerra, abans del genocidi. Si bé cap testimoni no va poder demostrar que Simbikagwa participés en cap assassinat, el fiscal general, acceptant que no havia estat “l’executor que xapoteja enmig de la sang”, li va atribuir la responsabilitat “molt més important” d’haver-ne estat un “autor intel·lectual, asèptic i distant”.

El 4 d’abril farà vint anys del genocidi ruandès. Hi haurà tota mena d’articles, i sobretot s’explicaran les històries més sòrdides. Però s’ha de remarcar que encara avui no hi ha hagut un espai judicial adequat per explicar i jutjar aquells fets, escoltar-hi tots els actors, fixar-hi les responsabilitats també fora del país, i recordar la memòria de les víctimes. Mentrestant, a la RD Centreafricana la història ens recorda que les coses poden repetir-se ara mateix. Encara que ningú les vulgui incloure als programes escolars cada vegada més werts, com les fulles d’enciam que s’empassen els lloros de repetició.