Article al diari ARA

Gotes de justícia universal

23 mar 2014 per SDRCA

BRU ROVIRA | ARA – 23/03/2014

OBSERVATORI D’ÀFRICA: El tribunal penal de París ha condemnat a 25 anys de presó el ruandès Pascal Simbikangwa.

Vint-i-cinc anys de presó per crim de genocidi i complicitat de crims en contra de la humanitat és la pena imposada per un tribunal penal de París al ruandès Pascal Simbikangwa, després d’un procés de sis setmanes i que la justícia francesa ha pogut celebrar basant-se en la jurisdicció penal internacional. Es tracta de la mateixa justícia universal que el Parlament espanyol ha decidit limitar fa un mes ofegant diversos procediments en curs, entre els quals hi ha el sumari obert pel jutge Andreu, a l’Audiència Nacional, en contra de diverses personalitats del govern ruandès actual, acusats de crims comesos contra l’ètnia hutu a Ruanda i a la RD Congo entre els anys 1994 i 2000, així com dels assassinats de quatre cooperants espanyols i del missioner de Navata Joaquim Vallmajó, segrestat i executat per la guerrilla de l’FPR -tutsi- durant els primers dies del tràgic abril del 1994.

El judici i la condemna a França d’un home que s’ha demostrat que va ser membre compromès de l’aparell de propaganda i de l’estructura criminal governamental que va executar el genocidi -en menys de tres mesos unes 800.000 persones, majoritàriament tutsis, van ser assassinades a ganivetades- arriba amb vint anys de retard, però malgrat això -o precisament pel fet d’acabar amb aquesta dilació incomprensible- té un enorme valor simbòlic que el converteix en un judici històric. La sentència de París obre també una porta a nous judicis que haurien de servir, finalment, no només per reconèixer el patiment de les víctimes, sinó també els fets històrics i polítics que van abocar un país sencer a una massacre d’una magnitud insuportable. Precisament, dijous hi va haver un nou detingut, el doctor Twagira, acusat de massacres a la regió de Kibuye, cosa que “evidencia un canvi d’actitud de les autoritats franceses respecte a Ruanda”, ha declarat una de les associacions que persegueix als genocides ruandesos.

Però si algú pensava que l’oportunitat de celebrar el judici a França serviria per indagar sobre les responsabilitats que va haver-hi també fora de Ruanda sobre aquelles massacres, especialment a França, un país que va donar suport a les autoritats ruandeses abans, durant i després del genocidi, aquest algú s’ha hagut de conformar amb una vista que s’ha limitat a relatar i condemnar la vida d’un home, Pascal Simbikangwa. Certament, no es tracta d’un home qualsevol, però els fets que s’han pogut escoltar demostren que no va ser ni de lluny un dels actors principals del genocidi.

Capità de l’exèrcit, Pascal Simbikangwa va patir l’any 1986 un greu accident que el va deixar postrat en una cadira de rodes. Des d’aleshores, Simbikangwa treballava als serveis d’informació militars i es va convertir en un buròcrata, un home que mai sortia del despatx, un simple funcionari. Mai, però, el va abandonar la seva passió per la política i formava part del cercle d’amics íntims del president Juvénal Habuarimana. També era un dels accionistes -amb un 1%- del capital de la Radio Mille Colines, l’emissora que es va convertir durant les massacres en la pitjor eina de propaganda a favor de l’assassinat col·lectiu dels tutsis -anomenats escarabats – i de tots aquells que els volien protegir.

“Autor intel·lectual i asèptic”

Fill d’una dona tutsi, casat amb una tutsi, Simbikangwa va ajudar a salvar diverses famílies tutsi que va acollir a casa. Malgrat això, alguns dels rescatats, que van declarar a favor seu al judici, també el van condemnar en relatar com ells mateixos l’havien vist repartir armes i donar instruccions als assassins situats als diversos controls que encerclaven el barri residencial on vivia. Durant el judici, Simbikangwa va voler protegir-se de les acusacions parlant d’un doble genocidi en el qual hutus i tutsi haurien estat víctimes i botxins, i va acusar la guerrilla de l’FPR d’haver creat “una cultura de l’odi” atacant civils i no militars durant els primers anys de la guerra, abans del genocidi. Si bé cap testimoni no va poder demostrar que Simbikagwa participés en cap assassinat, el fiscal general, acceptant que no havia estat “l’executor que xapoteja enmig de la sang”, li va atribuir la responsabilitat “molt més important” d’haver-ne estat un “autor intel·lectual, asèptic i distant”.

El 4 d’abril farà vint anys del genocidi ruandès. Hi haurà tota mena d’articles, i sobretot s’explicaran les històries més sòrdides. Però s’ha de remarcar que encara avui no hi ha hagut un espai judicial adequat per explicar i jutjar aquells fets, escoltar-hi tots els actors, fixar-hi les responsabilitats també fora del país, i recordar la memòria de les víctimes. Mentrestant, a la RD Centreafricana la història ens recorda que les coses poden repetir-se ara mateix. Encara que ningú les vulgui incloure als programes escolars cada vegada més werts, com les fulles d’enciam que s’empassen els lloros de repetició.