El 26 d'abril, a la sala del teatre del Patronat de la Catequística de Figueres, va tenir lloc un memorial d'homenatge als missioners empordanesos P. Joaquim Vallmajó i Mn. Joan Alsina, assassinats a Ruanda i Xile respectivament. L'acte va comptar amb la participació de familiars, amics i testimonis, entre ells un prevere ruandès, així com amb la projecció d'un documental sobre la massacre que es produí a Ruanda –prop de 800.000 víctimes– entre hutus i tutsis–. "Tota revolució ha de comportar també, necessàriament, una revolució personal de qui s'hi implica", remarcà Martí Vallmajó, germà del màrtir navatenc.
En el decurs del memorial, es va presentar el concurs de microvideos "Alsina-40 / Vallmajó-20", que pretén, segons el fullet editat, "sensibilitzar els joves i la societat en general sobre la importància del compromís personal per a la transformació cap a un món més just a partir dels testimoniatges d'en Joan Alsina i d'en Quim Vallmajó." (Per a tothom que hi estigui interessat, es pot consultar l'adreça info@alsinavallmajo.cat.) També van intervenir alumnes el col·legi públic de Navata, que duu el nom de Joaquim Vallmajó, amb una recitació dramatitzada de poemes. Finalment, la coral Àkan, integrada per immigrants van cantar cançons, tant dels seus llocs d'origen com catalanes.
Fotografia: P. Joaquim Vallamajó
En el decurs del memorial, es va presentar el concurs de microvideos "Alsina-40 / Vallmajó-20", que pretén, segons el fullet editat, "sensibilitzar els joves i la societat en general sobre la importància del compromís personal per a la transformació cap a un món més just a partir dels testimoniatges d'en Joan Alsina i d'en Quim Vallmajó." (Per a tothom que hi estigui interessat, es pot consultar l'adreça info@alsinavallmajo.cat.) També van intervenir alumnes el col·legi públic de Navata, que duu el nom de Joaquim Vallmajó, amb una recitació dramatitzada de poemes. Finalment, la coral Àkan, integrada per immigrants van cantar cançons, tant dels seus llocs d'origen com catalanes.
Fotografia: P. Joaquim Vallamajó
Memorial conjunt als capellans empordanesos assassinats Vallmajó
i Alsina
Escrit per Justícia i Pau | dimecres, 30 d'abril de 2014 12:06
CatalunyaReligio.cat (Jordi Pla Planas). Amb la sala del
teatre del Patronat de la
Catequística de Figueres plena de gom a gom, el dissabte 26
d'abril es va celebrar un memorial d’homenatge als empordanesos mossèn Joaquim
Vallmajó i mossèn Joan Alsina, assassinats per haver defensat fins a les
últimes conseqüències, amb radicalitat evangèlica, els drets humans d’aquells a
qui havien estat encomanats. D’això, fa vint de la mort de Vallmajor durant el
genocidi rwuandes, i quaranta anys d'Alsina durant el cop d'Estat d'Augusto
Pinochet a Xile.
L’acte,
organitzat pel Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES),
Justícia i Pau i el Fòrum Joan Alsina, va comptar amb la participació de
familiars, amics i testimonis, entre ells un prevere ruandès, així com amb la
projecció d’un documental sobre la massacre que es produí a Ruanda –prop de
800.000 víctimes– entre hutus i tutsis–. “Tota revolució ha de comportar també,
necessàriament, una revolució personal de qui s’hi implica”, remarcà Martí
Vallmajó, germà del màrtir navatenc.
En el
decurs del memorial, es va presentar el concurs
de microvideos “Alsina-40
/ Vallmajó-20” ,
que pretén, segons el fullet editat, “sensibilitzar els joves i la societat en
general sobre la importància del compromís personal per a la transformació cap
a un món més just a partir dels testimoniatges d’en Joan Alsina i d’en Quim
Vallmajó.” En els mateixos fullets, hi ha un apartat de preguntes com a pauta
de reflexió en grup, i també bibliografia i videografia sobre els dos màrtirs
empordanesos, així com una síntesi biogràfica de cadascun. Alhora, inclou una
antologia de les seves breus però sucoses reflexions.
També
van intervenir alumnes el col·legi públic de Navata, que duu el nom de Joaquim
Vallmajó, amb una recitació dramatitzada de poemes. Finalment, la coral
pluriètnica Àkan, integrada per immigrants que es troben en situació
especialment precària, va commoure tota l’audiència amb la interpretació de
cançons, tant dels seus llocs d’origen com catalanes. Una mostra de
l’extraordinària tasca de suport i d’integració que està duent a terme aquesta
associació al nostre bisbat.
punt avui
Societat
Dos
homes i un compromís
lluita Una campanya reivindica la militància evangèlica, social
i política dels capellans Joan Alsina i Joaquim Vallmajó, assassinats a Xile i
Ruanda Drets humans En contextos diferents es van comprometre en la defensa de
la població civil
25/04/14 02:00 - GIRONA - CARME VINYOLES
Joaquim
Vallmajó
“Només podem ajudar a fer un món nou si ens hi posem a
dintre”
“Trobar-se rodejat de mainada amb gana i gent pobra fa
perdre la por”
Notícies de ...
Migdia del 26 d'abril
del 1994, ciutat de Byumba, al nord de Ruanda. Joaquim Vallmajó (Navata, 1941),
missioner infatigable i lluitador per la vida i la dignitat dels refugiats en
aquell país africà, és obligat per militars de l'Exèrcit Patriòtic Ruandès a
pujar al Mazda blau que utilitza per desplaçar-se i que ara el conduirà cap a
la tortura i la mort. El seu cos no ha estat trobat.
Tarda del 19 de
setembre del 1973, Santiago de Xile, vuit dies després del cop d'estat. Un
capità i dos oficials detenen el sacerdot Joan Alsina (Castelló d'Empúries,
1942) al seu lloc de treball de l'hospital San Juan de Dios, i se l'enduen cap
a una nit d'interrogatoris i simulacre de judici a l'Institut Barros Arana, amb
desenllaç fatal al pont Bulnes sobre el riu Mapocho, on serà metrallat per
l'esquena a les onze de la nit. És enterrat a Santiago.
Joaquim Vallmajó i Joan
Alsina eren empordanesos de geni i caràcter, d'espiritualitat profunda i
humanitat addicta a la causa de la justícia, d'indoblegable opció pels més desvalguts,
a la vegada que ferma disposició a la denúncia de qui mou els fils de la
misèria i la guerra, crítics i fidels al seu poble molt més enllà de la
dimensió evangèlica i, per això mateix, incòmodes per a certa jerarquia
eclesiàstica, i finalment, coherents amb els seus principis fins a les últimes
conseqüències.
Aquest podria ser, a
grans trets, el retrat compartit de dos homes que van deixar generosa petjada
en contextos diferents però sacsejats igualment per una terrible repressió
contra la població civil. Per una banda, la Ruanda del genocidi i no solament l'oficial d'hutus contra tutsis entre l'abril i
el juliol del 1994, sinó també a la inversa i des de l'octubre del 1990 en una
operació molt ben orquestrada per facilitar a les companyies transnacionals
l'espoli dels minerals a la zona dels Grans Llacs. Per l'altra, el Xile de la Unitat Popular de
Salvador Allende, triomfador en les presidencials del 4 de setembre del 1970 i
enderrocat pel general Pinochet i la
CIA l'11 de setembre del 1973, després de tres anys de vagues
patronals, tanquetazosi
altres conjures contra la via xilena al socialisme (redistribució de la riquesa
en un marc de legalitat democràtica). Dos homes que ara, amb motiu de
l'aniversari del seu assassinat –Alsina, 40 anys; Vallmajó, 20–, són
reivindicats com a referents de militància social, política i evangèlica en el
decurs d'una campanya donada a conèixer ahir als locals de la Coordinadora d'ONG
Solidàries de Girona per representants de les entitats organitzadores: Tomàs
Nadal, del Fòrum Joan Alsina; Albert Quintana i Mon Marquès, de Justícia i Pau,
i Josep Maria Bonet, del Grup d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat. L'objectiu
principal de la iniciativa és revisar en clau d'actualitat la trajectòria i el
testimoni de dos personatges implicats intensament en la defensa dels drets
humans. “Només podem ajudar a fer un món nou en la mesura que hi estem posats a
dintre”, deia Alsina, i ell va contribuir a posar en pràctica el programa de la Unitat Popular a
favor dels més necessitats. “Trobar-se rodejat de mainada amb gana i gent pobra
a pilons fa perdre la por”, escrivia Vallmajó. I va deixar lúcida constància
dels interessos que aterrien els refugiats. El testimoni de tots dos –va
precisar Marquès– esdevé totalment necessari en un país de “memòria curta,
democràcia feble i agenollada davant dels bancs i polítics que perden hores
barallant-se mentre creix la desigualtat entre rics i pobres”.
El memorial començarà demà a Figueres
L'inici de les
activitats del memorial Alsina/Vallmajó tindrà lloc a Figueres aquest dissabte,
26 d'abril, en què es compleixen vint anys de la mort del religiós de Navata.
Serà a les vuit del vespre a la
Catequística , amb un ampli programa organitzat pel Grup
d'Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES). El pedagog Mon Marquès
presentarà el documental Fuera de cobertura, de Pepa Ramos, significativament
subtitulat El preu ocult de la revolució tecnològica (la violència provocada
pel pillatge de minerals). Hi participaran Joseph Sagahutu, testimoni de la
repressió de refugiats als camps de la República Democràtica
del Congo; Jordi Palou-Loverdos, advocat i representant de les víctimes
catalanes, espanyoles, ruandeses i congoleses; Martí Vallmajó, en nom de la
família; Ester Sayó, presidenta del GEES; els alumnes de l'escola Joaquim
Vallmajó de Navata, i el cor Àkan. Està previst pel maig l'acte de donació a
l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà de tot un seguit de cartes, fotografies i
material divers que forma el llegat de Vallmajó i, pel setembre, una exposició
sobre les seves lluites que s'inaugurarà al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera i que serà a
Girona el dia 20, amb motiu de la commemoració del 41è aniversari de la mort de
Joan Alsina. Des de demà i fins al 15 d'agost es manté oberta la inscripció
d'un concurs de microvídeos basats en una frase dita o escrita per Vallmajó o
per Alsina. (Informació sobre les bases del concurs i sobre el conjunt de la
campanya a www.alsinavallmajo.cat).
Un genocidio que duró mucho más de 100 días
Domingo , 30 de Marzo de 2014 - 13:03
No me resulta fácil escribir sobre el 20
aniversario del genocidio de Ruanda, que se conmemora durante esta semana. Suelo tener una cierta
aprensión a abordar temas de los que todo el mundo habla en abundancia, sobre
todo por miedo a repetir lo que ya dicen otros, pero pienso que pasar por alto
esta ocasión en un blog africano sería una injusticia con nuestros lectores.
Visité Ruanda algo más de una semana a finales de 2007, pero mi experiencia en
este país va más allá de los pocos días que pude pasar allí. Mi primera experiencia de
trabajo en la vecina Uganda, a mediados de los años 80, fue con refugiados
ruandeses tutsis, y en años más recientes –viviendo en Goma, en el
Este del Congo- he presenciado algo de las reverberaciones que el
post-conflicto ruandés ha provocado en la región. Aquí les ofrezco algunas de
las cosas que pienso al respecto.
1. Aunque
se suele hablar del “genocidio contra los tutsis”, personalmente prefiero
referirme a este tema como “el
genocidio ruandés”, ya que no murieron sólo personas de etnia tutsi,
sino también muchos hutus
que se negaron a matar a sus vecinos o
que eran conocidos por sus posiciones en favor de resolver el conflicto por
medio del diálogo. Además, las matanzas que se cobraron alrededor de 800.000
vidas durante cien días, entre abril y principios de julio de 1994, fueron un
capítulo –el más cruel y espantoso, eso sí- de una violencia más amplia que
comenzó cuatro años atrás, cuando
el Frente Patriótico Ruandés (formado por miles de soldados del ejército de
Uganda) atacó Ruanda el 1 de octubre de 1990 y que continuó mucho después. El
RPF mató a miles de civiles, sobre todo hutu, en las zonas que controló antes
del asalto final a Kigali, y continuó matando a decenas de miles de campesinos
hutu que no huyeron a la vecina República Democrática del Congo (entonces
llamado Zaire) en meses e incluso en años sucesivos. Añadamos a esto
que desde que el RPF invadió el vecino Congo en 1996, el ejército del nuevo
régimen de Ruanda cometió en el país vecino “actos de genocidio”, según
calificación de un informe de Naciones Unidas publicado en 2011 (llamado
“Mapping Exercise”). Las agresiones de Kigali contra su vecino congoleño han
continuado en años recientes con el apoyo directo y descarado a milicias tutsis
congoleñas como el CNDP y, más recientemente, el M23, muchos de cuyos
guerrilleros, por cierto, se mueven hoy como Pedro por su casa por Uganda y que
podrían volver a realizar nuevos ataques en el Congo.
2. La parte de este genocidio que el
régimen de Kigali reconoce como la única que tiene derecho a ser recordada, la
cometida contra los tutsis, tuvo detrás una
ideología y una organización que hicieron posible que se desarrollara de forma
tan sistemática y con increíble crueldad. Primero se empezó por
intoxicar a la población afirmando que una parte de los ruandeses (los tutsis)
eran extranjeros. Es bien conocida la teoría que afirma que la minoría tutsi
procedía de Etiopía y que invadió el país, cuyos habitantes originales serían
supuestamente los hutus. Una
de los mitos que se repiten más hasta la saciedad en muchos lugares de África
es el que afirma que todos los males de cualquier país vienen de fuera, y
fueron traídos por invasores. Una vez colgado este sambenito en el
cuello de los tutsis, sólo faltaba dar el último paso: decir que no son seres humanos (recordemos que los genocidas se
referían a ellos como “cucarachas”) y que la solución final a todos los males
de Ruanda era la eliminación física de todos ellos. Sería necesario que
aprendiéramos las lecciones pertinentes, porque este mismo proceso diabólico se
repite en otros lugares del mundo. Yo mismo he escuchado decir lo mismo a
infinidad de personas de la República Centroafricana sobre los musulmanes
(“han venido de fuera, son seres perversos, la única solución es
eliminarlos…”), muchos de los cuales han sido masacrados de forma cruel durante
los últimos meses.
3. En Ruanda, aunque no se puede negar
que hay casos ejemplares de reconciliación, no
se podrá nunca pasar página de forma definitiva mientras todos los ruandeses no
tengan la libertad de contar sus historias sin ningún tipo de miedo y mientras
no comparezcan ante la justicia los autores de todos los crímenes. Ni
el Tribunal Internacional para Ruanda ni los tribunales populares conocidos
como gacaca (clausurados en 2012) examinaron nunca un solo caso de crímenes
cometidos por los actuales dirigentes contra miembros de la mayoría hutu. En el país sólo hay memoriales
públicos de las personas masacradas por una parte, pero no por la otra.
Durante mi estancia en el país pude entrevistar a bastantes personas que me
contaron con pelos y señales cómo el Frente Patriótico mató fríamente a muchos
de sus familiares, que no tienen derecho a un reconocimiento, ni por supuesto
los que han sobrevivido pueden pedir ningún tipo de compensación o de
beneficio. Los miembros de la etnia mayoritaria hutu, sobre todo los que
huyeron al Congo o a otros países vecinos para escapar de las represalias del
nuevo régimen, han sido
acusada en bloque de ser todos ellos genocidas. En condiciones tales,
hablar de reconciliación cuando lo que reina es el silencio y el miedo a sacar
a flote toda la verdad es algo bastante ficticio.
4. No podemos olvidar que entre las víctimas
de estas violencias ciegas que azotaron Ruanda y Congo a partir de 1994 hay nueve españoles,
cooperantes y misioneros, que fueron asesinados por el Frente Patriótico.
Uno de ellos, con quien mantuve una buena amistad personal, el padre Joaquim Vallmajó (que se negó a ser evacuado por los
cascos azules), fue torturado y asesinado por los milicianos de Kagame el 26 de
abril de 1994 en Byumba, en el Norte de Ruanda, tras haber denunciado una
matanza contra 2.500 campesinos hutus en un estadio. En 2008, el juez de la Audiencia Nacional Francisco Andreu,
basándose en el principio de la justicia universal, dictó órdenes de arresto
contra 40 altos cargos del actual gobierno y ejército de Ruanda por su presunto
papel en estos y otros asesinatos en Ruanda y en Congo. Resulta indignante
constatar que, ahora que el gobierno del Partido Popular, en España, ha
eliminado que se pueda investigar casos judiciales basándose en este principio
de universalidad de la justicia, ninguno de estos casos podrá ser resuelto con la
justicia que se merecen.
5. Del capítulo vergonzoso de una
comunidad internacional que abandonó a cientos de miles de víctimas masacradas
durante aquellos meses de 1994 no se han extraído aún las lecciones necesarias,
y por desgracia se han
vuelto a producir numerosos casos de matanzas a gran escala ante la pasividad o
la acción insuficiente de instancias internacionales que tenían el deber de actuar
antes de que fuera demasiado tarde. Uno de los casos más evidentes ha sido el
de la Unión Europea ,
que a primeros de febrero de este año se comprometió a enviar una fuerza de
intervención para apoyar a los soldados franceses y de la Unión Africana para
detener las matanzas en la República
Centroafricana, y que después dejó en suspenso la decisión para ahora
decir que tal vez estén operativos a finales de mayo. Primero dijeron que
enviarían a mil soldados, después hablaron de 800 y cuando llegue el momento es
posible que sólo sean 600. Si es que alguna vez llegan. Mientras tanto, en
Centroáfrica –como en Ruanda hace ahora 20 años- se sigue matando a diario a
personas (aunque sea a una escala menor) por razón de su etnia o su religión.
Al mismo tiempo que es justo reconocer que la intervención de las tropas
francesas y de la Unión
Africana han evitado males mayores, también es cierto que la comunidad internacional
podría hacer hecho mucho más, sobre todo si hubiera intervenido antes.
José Carlos Rodríguez Soto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada