JOAQUIM VALLLMAJÒ. RWANDA. QUÈ HEM APRÈS AMB ...? Document 3

JOAQUIM VALLLMAJÒ. RWANDA
CURS 2001-2002 PROJECTE INTERCICLES. Document 3

QUÈ HEM APRÈS AMB LA MARISSA
La Marissa és una infermera de la Garrotxa que ha estat força temps a diferents països de l’Àfrica.
Des de l’escola li vam demanar si ens podia venir a explicar la seva experiència i ho va fer amb una delicadesa, senzillesa i fermesa impressionants. Gràcies Marissa pel teu testimoni de generositat.
Els alumnes de tercer i quart hem fet un petit resum d’allò que vam aprendre.

LA VIDA A RUANDA

• Un dels treballs que han de fer els nens és anar a buscar aigua molt lluny. De tornada a casa, i com que tenen set, aquesta aigua, sense ser bullida, és beguda per els nens. D’aquesta manera s’infecten ja que l’aigua és bruta i agafen cucs que els produeix mals.

• Van descalços.

• Les cases són de fang. Hi ha cases de diferent manera: unes són de fang i palla, altres de rajoles i uralita. I als refugis es feien unes barraques amb pals i un plàstic.

• Han de traslladar els malalts fins a l’hospital a peu, amb una llitera que es diu: inderutzo. L’hospital és a 200 quilòmetres de distància.

• Amb el plataner poden fer molts utensilis i coses. També amb la canya de bambú.

• Cada dia, al dispensari on treballava la Marissa, hi anaven els nens veïns a buscar llet i galetes perquè tenien gana.

• El mercat és un lloc molt important per ells. S’hi compra, s’hi canvia, s’hi ven, es fan relacions, es troben amb amics i parents,... Hi ha un refrany rwandès que diu: “Tots els camins porten al mercat”.

• Al mercat hi ha unes catifes trenades de fulla de plataner que serveixen quasi per a tot: de llit, de cadira, de taula, de tendal, ...

• La meitat dels nens que neixen es moren.

• La Marissa també es va posar molt malalta, mentre era allà.

• El país és molt sec. Hi ha una temporada a l’any que plou molt i una altra que no plou gens.

• Les dones de Rwanda treballen molt. Van a buscar menjar, fan el menjar, cuiden els fills, conreen l’hort, procuren que no s’apagui el foc.

• Els nens no poden anar a l’escola perquè hi ha guerra.

• Molts nens estan malalts per diarrea, o picats per mosquits i també per la guerra.

• Els homes treballen fora de casa.

• Les paraules que sabem són: GAKEYE (hola), URAKOMEYE (com estàs?), URAKOTZA CHARE (gràcies) i la paraula que tots els nens repetien UMUKATE (pa)

SOBRE JOAQUIM VALLMAMÓ

• Va néixer a Navata.

• Des de petit tenia molta devoció i es va fer capellà.

• Li agradava molt ajudar els que ho necessitaven i per això se’n va anar a les missions, però per desgràcia, a Rwanda el van matar.

• Era un home bo.

• El van matar per dir la VERITAT.

• Criticava i denunciava totes les coses que feien malament, tant els d’un bàndol com els de l’altre.

• No se sap ni qui el va matar ni a on.

• Ell volia que les dos ètnies fessin les paus.

• Un dia uns soldats els van anar a buscar a casa seva amb una furgoneta i se’l van emportar i el van matar.

• Va morir a l’abril del 1994.

IMPRESSIONS DELS ALUMNES

• M’ha impressionat molt que els nens haguessin de fer molts quilòmetres per anar a buscar aigua.

• Em va fer pena que per culpa de la diarrea hi hagi tants nens morts.

• Jo crec que nosaltres som més avariciosos que ells.

• M’ha impressionat molt veure aquelles dues nenes bessones. Una es va morir. La seva mare no podia alimentar-les bé totes dues.

• Els nens de Rwanda són molt intel·ligents perquè saben fer joguines amb pals o palets i taps de cervesa.

• Em van agradar molt les parades del mercat.

• Els nens d’allà no tenen tanta sort com nosaltres.

• Em va fer molta pena veure aquells nens i nenes que no tenen pares perquè durant la guerra els van matar.

• Em va impressionar molt veure aquell nen que tenia una ferida al cap. Durant un atac, van cremar la seva casa i ell es va fer una cremada molt grossa al cap.

• El que em va impressionar més va ser que quan hi havia atacs als pobles els nens es separaven dels seus pares per les corredisses i n’hi havia molts que es perdien.

• També em va impressionar molt que allà pateixen molt perquè no tenen gaire medicines.

• Em va impressionar que les dones moltes vegades tenen un fill petit a l’esquena, un altra a la panxa i un a cada mà.

• Em va fer gràcia com intenten fer feliç a la gent.

QUÈ HEM APRÈS AMB LA ROSER

La Roser és la Roser Vallmajó, mare d’en Pol de sisè i neboda de Joaquim Vallmajó.
Quan era més jove, fa uns vint anys, va estar-se un mes i mig a Rwanda. Va visitar el seu oncle i amb ell va recórrer pràcticament tot el país, des de les vores del llac Kivu fins a dalt del cim del volcà Karisimi (4.500 m).
Ens ha donat una altra visió de Rwanda, ens ha parlat dels seus paisatge, clima, muntanyes, vegetació i fauna. També, és clar, ens ha transmès com va viure ella amb el seu oncle i al mig dels rwandesos i les lliçons que en va treure ella d’aquell seu fantàstic viatge.

PAISATGE DE RWANDA
Hi ha volcans. N’hi ha un que té aigua dins els seu cràter. Actualment són volcans apagats. Per arribar el cim van estar-hi dos dies.
A Rwanda hi ha diversitat de paisatges. Des de selves tropicals fins a sabanes i desert. També hi ha zones d’alta muntanya.
També hi ha diversitat de clima i de temperatures. Durant el dia els hi feia molta calor. Als vespres refrescava força. I a muntanya feia fred com aquí a l’hivern o més.


FAUNA
La Roser va visitar diferents Reserves. Va veure de molt a prop lleons, goril·les, micos, elefants, ... Va observar com una manada d’elefants havien arrasat tota la vegetació que trobaven el seu pas.
Ens ha ensenyat una pell de serp llarguíssima (uns quatre metros), i pells de lleopards petits.
A la Reserva la Roser va ser atacada per un grup de micos que .i tiraven pedres. No els hi agrada que els vagin a empipar.
Duien sempre un esprai per fer fora a les mosques. N’hi ha que poden transmetre greus malalties.


COSTUMS DE RWANDA. LA GENT
Mengen serp. La Roser també en va menjar, però no li van pas dir fins que no va acabar el viatge.
Ens va ensenyar uns bastons decorats que feien a Rwanda. N’hi havia algun que tenia uns pèls llargs per espantar les mosques.
També ens va ensenyar unes carbasses buides que a Rwanda utilitzaven com a recipients.
La gent de Rwanda són molt hospitalaris. Volen que et trobis bé a casa seva. D’aquesta manera quan la Roser amb el seu oncle anaven a visitar alguna família els feien seure i beure alguna beguda. A la Roser sempre li donaven Fanta. I si se l’acabava, ràpidament n’hi duien una altra. No podies dir que no en volies més, perquè es sentien malament. Així doncs, la Roser va aprendre a no acabar-se mai del tot la Fanta.
Pel carrer la Roser trobava molta gent que volia canviar-li les ulleres de sol per marfil!
No coneixien la màquina de fer fotos.
Els nens es construeixen tricicles amb fustes i ferros, per poder traginar l’aigua.
Quan els nens neixen no són foscos sinó que són rosats. Però amb un dia o dos ja es van enfosquint.
Sovint organitzaven festes amb danses, cançons, rituals, vestits amb plomes i pells. També les misses que celebrava en Joaquim Vallmajó eren molt espectaculars pel color, la música, els balls i les pregàries.
Els diumenges es mudaven molt.
Sobretot les dones es mostraven molt vergonyoses.
Els nens, igual que les persones adultes, beuen cervesa. No tenen res més.
Les dones, quan tenen els fills no es queden uns dies de baixa com aquí, sinó que se’n van tot seguit a treballar. Són molt fortes.
Costa poder endevinar l’edat que tenen la gent de Rwanda.
A Rwanda hi ha també presons. Però són molt petites i no hi caben els presos. Així doncs, n’hi ha que dormen a casa seva i durant el dia van a fer treball social. Per distingir-los porten una camisa rosa.
Les cases són molt obertes. Les mares cuinen i tots els fills que mengen a casa no són pas necessàriament els seus fills. Poden ser fills de veïnes o de parentes.


EN JOAQUIM VALLMAJÓ
La Roser ens ha ensenyat fotos d’en Joaquim Vallmajó quan anaven pel país. Estava molt jove.
Tothom coneixia en Joaquim Vallmajó i la Roser era molt ben rebuda a tot arreu perquè era la seva acompanyant.


QUÈ HEM APRÈS EN JOSEP Mª BONET

En Josep Mª Bonet és president d’ Amnistia Internacional, una ONG internacional que té uns objectius clars:
*denúncia de situacions que van en contra dels Drets Humans, especialment treballa contra la tortura i la pena de mort.
*denúncia dels comerç d’armes.
*alliberament de presoners de consciència.
En Josep Mª va estar a Rwanda amb en Quim Vallmajó, i ens ha ensenyat fotos tirades pel mateix Vallmajó. Amb ell hem après:

EN EL CAMP DE REFUGIATS

• En Quim Vallmajó va ser encarregat per acompanyar i organitzar els camps de refugiats. Una de les tasques importants era el menjar. Hi havia molta gent per alimentar en les camps de refugiats (unes 100.000 persones). Com que el menjar no era suficient per a tothom, es distribuïa la gent, a l’hora de menjar, en diferents grups: per un costat mares embarassades, nens més petits de cinc anys i avis, i per l’altre costat tota l’altre població. Es prioritzava la població més feble per alimentar-la. Això vol dir que els altres s’havien d’espavilar. Nens de vuit anys buscant-se la vida!

• Un cop tenien muntats els focs i les cassoles feien col·locar els refugiats en fileres.

• El menjador estava molt ben organitzat. Hi havia molt d’ordre en les fileres per rebre el menjar.

• Menjaven farinetes, i un cop al dia, el vespre. Farinetes: farina de blat de moro o arròs amb aigua.

• Però no sempre es podien quedar en un mateix lloc. Sovint s’havien de desplaçar perquè els soldats també anaven avançant. Així, doncs, es formaven llargues cues de refugiats que havien d’abandonar les seves cases per allunyar-se dels atacs dels militars.

• Quan la gent marxava, pel camí anaven quedant els més dèbils (avis, malalts, ferits,...)

• Un cop arribaven en un lloc, que havien de mirar que fos una mica planer, construïen molt bé les seves cases amb els pocs materials dels que disposaven, quatre troncs i plàstics i fulles de plataner.

• En Quim Vallmajó parlava del “grup dels despistats”, dins dels refugiats. Eren els nens orfes, avis que havien quedat sols, gent que havia quedat un xic trastornada i que no s’assabentava del que passava. Quan havien de canviar de lloc havien de procurar que no quedés cap despistat endarrerit.

• Com que havien de cuinar per molta gent, havien de tallar molt arbres pels focs. Això era un problema perquè el país ha quedat força desforestat.

Ens ha impressionat molt:

• La imatge d’aquella nena rwandesa que va estar dos dies sota els cadàvers dels seus pares. Fins i tot morts, els seus papes la van protegir de la seva pròpia mort. Això va passar quan un grup de guerrillers van assaltar unes quantes vivendes i van matar als seus habitants.

• Sembla que la gent està contenta, tot i que no tenen casa ni res.

• A en Joaquim Vallmajó li deien el Pare Blanc.

• M’ha impressionat com els nens de la meva edat s’espavilen tant.

• M’agradaria que els nord-americans paressin.
  

• A molts països on hi ha guerra es fan servir Mines Antipersona. És la pitjor arma que hi ha. És la més malèvola ja que pot no matar sinó que fereix els habitants del país. D’aquesta manera sempre més el país té la càrrega d’ocupar-se dels ferits. A més a més són molt barates (unes 500 ptes) i són molt fàcils d’escampar pel territori del país. I encara n’hi ha una altra, les “papallona”, que són mines Antipersona, pensades pels nens. Són de colors i atrauen la curiositat dels infants. Actualment està prohibit comerciar amb aquest tipus de bombes. Fa un any i mig que està prohibit la seva venta. Però no la seva fabricació. Per treure una mina d’aquest tipus val 500.000 ptes.
  

• A Rwanda beuen cervesa que fan amb plàtans.

• Als presos se’ls vestia amb un vestit de color rosa. En Josep Mª deia que quan en veies un grup que estaven treballant en un camp, semblaven ben bé que era un grup de flamencs.

• Els nens negres són més espavilats que nosaltres perquè s’han d’espavilar tot sols.

• La família tenen molts fills.

• Hi havia un soldat amb una metralleta i un grup de presoners.

• En Joaquim Vallmajó deia “Nosaltres, els africans ...” . Se sentia africà com els de Rwanda.
  

• Els nens, a escola, han d’escriure amb rajoles o a terra ja que no tenen paper.

En Josep Mª ens ha ensenyat una diapositiva on es veia un presoner davant d’una pissarra on hi havia els deures que el seu mestre li havia posat. Nosaltres també farem ara aquests deures.

Exercici 1.
Fes una llista de tots els països de l’Àfrica amb les seves capitals.

Exercici 2.
Qui és el secretari general de l’ ONU?

Exercici 3.
Problema: La presó de Kigali té 350 metres d’amplada per 250 metres de llargada. Si hi ha 6.400 presoners, quants metres quadrats toquen a cada presoner?

BON TREBALL