EL FUTUR DE RUANDA. PAU LANAO I CARME VINYOLES

PRESÈNCIA Del 18 al 24 de setembre del 2009
DOSSIER EL FUTUR DE RUANDA
PAU LANAO / CARME VINYOLES
Sospitosa indiferència
Víctimes de l’espoli de la riquesa dels Grans Llacs
Victòria a Ruanda

S’enfrontarà a les urnes amb el president Kagame, responsable impune de crims contra la humanitat, convençuda que si la democràcia torna a Ruanda hi haurà democràcia pau als Grans Llacs.
En algun moment del mes d’octubre Victoire Umuhoza s’acomiadarà de la família, carregarà les maletes de quinze anys d’exili europeu, pujarà a l’avió i se’n tornarà a casa, a Ruanda, acompanyada d’un equip de deu persones tan disposades com ella a arriscar la integritat física en la pugna per les presidencials del 2010, en què ha decidit presentar-se com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU). Aquesta dona de quaranta anys, de riure planer i eloqüència serena es proposa aconseguir la veritable reconciliació entre els habitants del seu petit país situat al centre de l’Àfrica, en la convulsa regió dels Grans Llacs, un país que es trobava pràcticament fora del mapa quan el 1994 va irrompre en l’escena mediàtica pel terrible esclat de violència d’hutus contra tutsis produït després de quatre anys d’invasió i matances contra la població civil per part del grup tutsi, actualment al poder.

De quina ajuda disposa Victoire per intentar vèncer a les urnes la dictadura de Paul Kagame acusat de frau massiu en totes les convocatòries que fins ara han
Victoire i Elysée s’havien desplaçat a l’illa de la qual ha sorgit–impulsada per la Fundació S’Olivar– una de les més intenses i perseverants campanyes de denúncia dels crims i violacions dels drets humans en aquella regió africana, per tal de perfilar alguns punts respecte al suport institucional al procés democràtic que ara s’inicia a Ruanda. De les gestions realitzades amb l’alcaldessa de Palma, Aina Calvo, i amb la presidenta del Consell Insular, Francina Armengol, se n’ha obtingut la promesa d’una contribució econòmica al projecte internacional –engegat per una concertació d’organitzacions europees, nord- americanes i ruandeses– que té previst desplegar diferents brigades d’activistes no violents per fer d’escut de protecció a la candidata i al seu equip des del moment que entrin al país. Aquest projecte també serà dotat en part per l’oficina de promoció de la pau i els drets humans de la Generalitat de Catalunya. I l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) contribuirà a la celebració del diàleg altament inclusiu–amb participació de tots els grups: hutus, tutsis i twas– que tindrà lloc a Tanzània abans de les eleccions per aprofundir en la convivència interètnica.

Evitar la pantomima
Totes aquestes i altres mesures pendents de concreció, són necessàries –recalca Victoire Umuhoza– per garantir que les eleccions no esdevinguin una vegada més una pantomima sota control de l’home fort del país, l’actual president Paul Kagame, aliat i sostingut –sense fissures fins gaire bé ara mateix– pels Estat Units i la Gran Bretanya. Segons explica, Kagame hauria manifestat darrerament símptomes de nerviosisme en començar a percebre el deteriorament internacional de la imatge conciliadora amb què ha sabut embolcallar hàbilment el seu ampli historial de crims. (Una recent investigació del Consell de Seguretat de l’ONU confirma la seva participació en la guerra del
Congo, reclutant nens com a soldats per a l’exèrcit de Nkunda).
Victoire considera que el risc per a ella i pels membres del seu equip vindrà, de fet, de les moltes possibilitats que tenen de guanyar les eleccions si el procés és net, si la gent pot votar sense coaccions ni amenaces, i és per això que insisteix en la necessitat que la comunitat internacional s’impliqui més enllà de l’enviament a última hora d’observadors a peu d’urna que tindrien una funció ben poc útil. Recorda que a
Ruanda la llibertat d’expressió és un bé inexistent –cosa que confirma cada any Reporters Sense Fronteres–, que no s’admet cap oposició, que s’obliga a la població a assistir entusiàsticament als mítings perquè les càmeres captin el seu suport al règim, que l’arma política més usual és la intimidació i que la batalla fonamental que es dirimirà en els pròxims comicis serà, ras i curt, entre el manteniment de l’actual dictadura o la instauració d’un estat de dret.

Diners tacats de sang
La seva crida a la comunitat internacional es dirigeix en especial a països que són donants de Ruanda o hi mantenen vincles estrets i estan en condicions de pressionar Kagame: la Gran Bretanya, els Estats Units, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Diu que de tots n’ha recollit bones paraules, que li han manifestat el seu desig que les eleccions se celebrin amb les degudes garanties i li han assegurat que miraran què poden fer per a la protecció de tot l’equip. Ara només cal que ho compleixin, i en aquest sentit la recent entrega per part de la Gran Bretanya de 200 milions d’euros per a la campanya de Kagame no arriba com una bona notícia, si bé, en l’altre plateret de la balança s’hi col·loca el president nord- americà, Barak Obama, amb qui es va entrevistar i de qui ens pondera la càrrega profunda d’un dels seus missatges al continent: «Àfrica no necessita homes forts – entengui’s dictadors corruptes– sinó institucions fortes.» Hi està totalment d’acord i hi afegeix: «En el fons, la nostra única esperança és la democràcia.» (Obama hauria compromès un suport important al seu projecte.)
Li preguntem si li fa por tornar i no contesta. Tan sols explica que ho té tot parlat amb el
marit i els tres fills –que per ara es queden a Holanda– i que junts afronten la nova situació ben conscients del que implica. La violència l’ha conegut per la pròpia família i de totes bandes: els extremistes tutsis li van assassinar els oncles, un nebot de sis anys, els avis i el sogre, i els extremistes hutus un germà de 18 anys. Es podria dir que el patiment per l’horror viscut llavors al país la va portar a transcendir la seva professió de gestora empresarial i assumir diferents responsabilitats polítiques en la diàspora, fins a ocupar l’abril del 2006 la presidència de les Forces Democràtiques Unificades en què s’agrupen representants de totes les ètnies que «volen viure en pau». L’anima el
propòsit de contribuir a la plena reconciliació dels ruandesos i a eradicar la llavor de la
malfiança llargament sembrada –des de l’època colonial i a redós d’interessos econòmics i geoestratègics– entre la població.

Com aconseguir-ho? Amb una sola pregunta és capaç d’engegar tota una conferència d’idees ben articulades que il·lumina molts racons de la història, del passat recent i del moment actual. En resumim els punts més substancials.
El coneixement de la veritat: «El genocidi va ser possible per una política sistemàtica d’exclusió i de manipulació psicològica dels grups.»
La necessitat d’un diàleg a fons: «Hutus, tutsis i twas tenim la responsabilitat
de treballar junts per construir un país on la diversitat cultural sigui un bé col·lectiu i no un pretext per al conflicte.»
El paper de la dona: «Ha patit molt però és clau per a la reconciliació perquè té un gran respecte per la vida i la seva generositat és un valor molt potent.»
La justícia pendent: «La versió oficial només parla de víctimes tutsis, ja que reconèixer les hutus equivaldria a reconèixer els crims del règim; la població hutu no té dret ni a plorar ni a recordar els seus morts.»
La igualtat: «Per mantenir els privilegis de la minoria tutsi el govern transmet la imatge que tots els hutus són genocides i els discrimina en tots els àmbits. La frustració que això genera està augmentant perillosament la tensió social. Necessitem la democràcia per posar fi a la política d’exclusió i garantir els mateixos drets per a tots els ciutadans. »
I podríem continuar...

La guerra del Congo
Al seu costat, Elysée Ndayisaba va assentint i aporta un argument prou sòlid a favor d’un canvi d’escenari polític a Ruanda: el de la pacificació de tota la zona dels Grans Llacs Africans, molt especialment la República Democràtica del Congo, on s’estan lliurant terribles batalles promogudes pel règim del Front Patriòtic Ruandès (FPR) de Paul Kagame, per saquejar els seus immensos recursos naturals, l’or, els diamants, el coltan amb el qual es fabriquen els nostres telèfons mòbils, entre altres: «Els 200 milions d’euros amb què la Gran Bretanya contribueix a la campanya de Kagame se’n van directament a finançar la guerra del Congo, un conflicte que ja acumula més de cinc milions de morts. És una tragèdia en què s’uneixen els interessos de polítics corruptes i empreses multinacionals que hi treballen sense cap escrúpol davant la indiferència del món, que es conforma amb l’explicació fàcil de la lluita tribal.»
Ndayisaba presideix AVICA (Assistència a les Víctimes dels Conflictes a l’Àfrica Central), una associació que dóna suport a tota la població civil que pateix per la violència a la zona i promou la justícia i el diàleg com a eines de reconciliació. També apel·la a la consciència de la ciutadania davant la pròxima presidència espanyola de la Unió Europea (primer semestre del 2010): «Confiem que el govern de Rodríguez Zapatero assumeixi la prioritat d’aturar la guerra i faci entendre als altres països la terrible absurditat de finançar el règim de Kagame, que porta destrucció i misèria, i d’enviar, a la vegada, diners de la cooperació internacional al Congo! El que necessitem és pau!»

Arribar molt lluny
Les expectatives d’Elysée Ndayisaba i de Victoire Umuhoza respecte al suport del nostre país a la seva causa no són il·lusòries sinó fonamentades per dos precedents de pes. Per una banda, de l’Audiència Nacional n’ha sortit la justícia que no s’ha atrevit a fer el Tribunal Penal per a Ruanda: el magistrat Fernando Andreu va emetre el febrer del 2008 una ordre d’arrestament internacional per a quaranta mandataris de l’administració ruandesa imputats per crims de genocidi, guerra i contra la humanitat, crims dels quals van ser víctimes, entre molts altres, nou ciutadans espanyols. (Vegeu apartat La història que no s’explica). I, continuant amb la investigació, el mateix jutge ha dictat aquest any una comissió rogatòria internacional a l’ONU perquè remeti a l’Audiència les proves contra quatre alts càrrecs (entre ells el president Kagame) i quinze empreses que figuren en els informes del2001 i del 2002 del Consell de Seguretat de l’ONU, sobre crims de guerra de pillatge dels recursos naturals de la República Democràtica del Congo. I per una altra banda, a casa nostra ha nascut també la iniciativa del Diàleg Intraruandès (DIR), una molt encoratjadora taca d’oli que s’estén entre representants de totes les ètnies convocats a exposar els seus punts de vista per a la construcció de la pau a la regió. I en aquest punt val a dir –i són Victoire i Elysée els que hi insisteixen– que si s’està arribant tant lluny en la recerca de la veritat, la justícia i la reconciliació en els seus castigats països és en gran part pel compromís i l’eficàcia de la connexió mallorquina/catalana/ africana constituïda a finals dels noranta, o sigui pel suport de la societat civil en diferents moments de la lluita (la Coordinadora d’ONG de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme n’és un exponent) i sobretot per la infatigable
dedicació d’activistes amb noms i cognoms com ara l’advocat Jordi Palou Loverdos,
responsable de la investigació oberta a l’Audiència Nacional com a representant legal de les nou famílies de les víctimes espanyoles, de víctimes ruandeses i congoleses i dels ajuntaments de Figueres, Navata, Manresa i Tremp, relacionats amb els catalans assassinats; Imma Parada i Josep Maria Bonet, membres d’Amnistia Internacional i del Grup d’Empordanesos i Empordaneses per la Solidaritat (GEES) de Figueres, vinculats amb Ruanda perquè allà hi va perdre la vida el missioner de Navata, Joaquim Vallmajó, amic de Bonet, amb qui va mantenir una intensa correspondència amb rellevant informació sobre els fets, i molt especialment Juan Carrero, president del Fòrum per la Veritat i de la Fundació S’Olivar, el qual va començar a adonar-se l’any 1994 que les informacions del genocidi arribaven perversament manipulades i va iniciar, juntament amb altres membres de la fundació, la campanya de solidaritat que ha donat tants bons fruits. (En el seu llibre Àfrica, la mare ultratjada de pròxima aparició a Mil·leni i Pagès denuncia els lobbies que mantenen el continent en estat de guerra i de misèria).

Amb Parada i Bonet comparem les imatges actuals dels refugiats del Congo amb aquelles que va captar Vallmajó a principis dels noranta i certament la similitud és esfereïdora. Hi ha però, una possible avantatge –voldrien pensar tots dos–, que ara el món ja no pot fer veure que no sap el que està passant.

La història que no s’explica
L’Audiència Nacional ha posat al descobert una realitat no investigada pel Tribunal Penal Internacional per a Ruanda que es limita a jutjar les matances contra la població tutsi entre l’abril i el juliol del 1994 i deixa en la impunitat els crims contra els hutus produïts en la llarga dècada del 1990 al 2002. El que ve a continuació és una síntesi de la història continguda en l’acte de processament del magistrat Fernando Andreu a quaranta alts càrrecs de l’actual administració ruandesa per delictes contra la humanitat i genocidi. Una història que s’explica poc perquè revela el pillatge econòmic que incita al conflicte ètnic.

Comença la guerra
L’1 d’octubre de 1990, uns 3.000 efectius del FPR/APR (Front Patriòtic Ruandès: braç polític; Exèrcit Patriòtic Ruandès: braç militar), equipats i entrenats a la Uganda de Museveni –amiga dels EUA i el Regne Unit– envaeixen el nord-est de Ruanda massacrant la població i provocant onades de desplaçaments entre els hutus perseguits. Els ocupants són fills de l’aristocràcia tutsi afavorida pel govern colonial que havia abandonat el país en no acceptar el resultat de les eleccions del 1961, que va portar a la presidència l’hutu Grégoire Kayibanda en una Ruanda constituïda en república democràtica que es declararia independent l’1 de juliol del 1962. L’assaltament armat de l’FPR persegueix tres objectius: l’extermini d’hutus; la conquesta del poder per la força –encara que sigui sacrificant els tutsis que s’havien quedat al país, considerats traïdors– i la vertebració d’una estratègia amb la participació d’aliats occidentals per terroritzar la zona dels Grans Llacs i apropiar-se de les riqueses del veí Zaire.

Matances selectives
Líders intel·lectuals i polítics hutus són eliminats per tal de silenciar veus de consens i mesurar la resposta de la població civil als crims. Entre altres, el 8 de maig de 1993 és assassinat Emmanuel Gapysi, dirigent del Moviment Democràtic Republicà i líder del Fòrum per la Pau i la Democràcia, i el 21 de febrer de 1994 Felicien Gatabazi, president del Partit Socialdemòcrata. Les operacions són executades pel Commando Network, grup d’elit ensinistrat per matar a sang freda. El partit al govern crea les seves milícies, els interahamwe, que ataquen la població tutsi. L’FPR és prou destre per atribuir els propis atemptats als interahamwe. Genera confusió sobre l’origen de la violència i una situació de caos que fa ingovernable el país.

Front polític i mediàtic
L’estratègia de l’FPR se centra a provocar la còlera dels hutus massacrant líders i poblacions d’aquest grup. Construir per a l’FPR una imatge integradora a través de la infiltració de les missions diplomàtiques. Crear un canal d’expressió per atiar els enfrontaments ètnics: Ràdio Muhabura, en actiu des de 1991 i que al 1993 tindria resposta en la Ràdio Televisió Lliure dels Mil Turons, en mans de les milícies hutus. Atacar els membres de l’Església, considerada culpable de la pèrdua del poder tutsi el1961 per haver denunciat el vassallatge dels hutus a l’estatus privilegiat dels tutsis, una desigualtat reforçada pels interessos colonials. Liquidar testimonis que poguessin transmetre una versió no manipulada dels fets.

«Gukubura»: neteja
A començament del 1994 hi ha un milió de desplaçats interns que fugen de les matances de l’FPR. Molts cadàvers són incinerats i els camps són atacats amb armament pesat. El 14 de març de 1994 s’ordena la gukubura o neteja total de qualsevol element hutu a les regions de Byumba, Umutara i Kibumgo. Les zones buides són ocupades per tutsis procedents d’Uganda.

Els presidents morts
El 6 d’abril de 1994 el Falcon 50 en el qual viatgen els presidents de Ruanda i de Burundi, Juvenal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, és atacat per dos míssils quan es disposa a aterrar a Kigali. Tots els ocupants moren. Segons recents investigacions l’ordre ve de Paul Kagame, un militar format als Estats Units i màxim responsable de l’estructura politicomilitar de l’FPR/APR i té com a finalitat crear un estat de conflicte civil declarat per facilitar l’operació final d’assalt al poder. L’ONU s’ha negat a investigar-ho.

Violència calculada
L’assassinat del president hutu condueix a l’espiral de violència calculada contra la població tutsi. L’FPR ataca l’exèrcit ruandès sotmès a l’embargament internacional d’armes (l’FPR és avituallat des d’Uganda). És la batalla final per la conquesta del poder que es resol a favor dels tutsis de l’FPR el17 de juliol de 1994. D’abril a juliol les massacres són constants i s’arriba a 500.000 víctimes, segons l’ACNUR. Aquest episodi passa a la història com el genocidi de Ruanda i la comunitat internacional hi escriu una de les seves més lamentables planes quan l’ONU retira els cascos blaus i deixa la població indefensa. Si bé la majoria de morts són tutsis, ha estat menys coneguda fins fa poc la violència contra els hutus per part de l’FPR: 150.000 assassinats des del moment de la invasió i 312.726 més entre el juliol de 1994 i el juliol de 1995.

Vallmajó denuncia
El 23 d’abril de 1994 uns 2.500 camperols hutus desarmats són metrallats al camp de futbol de Byumba. Paul Kagame dóna l’ordre. Els cadàvers són cremats al Parc Nacional d’Akagera o enterrats en fosses comunes. El 24 d’abril són assassinades mil persones més a l’Escola Social del Bon
Consell i al Centre escolar de Buhambe. El 26 d’abril militars de l’APR/FPR s’enduen al pare blanc fill de Navata Joaquim Vallmajó Sala i els sacerdots hutus Joseph Hitimana, Faustin Mulindwa i Fidele Milinda. Els seus cossos no han estat trobats. Vallmajó era un testimoni perillós que difonia les violacions dels drets humans, també les dels extremistes tutsis de l’FPR i denunciava la seva campanya de desinformació.

Testimonis molestos
Els cooperants de Metges del Món, Maria Flors Sirera Fortuny (nascuda a Tremp), Manuel Madrazo Osuna (Sevilla) i Luis Vultueña Gallego (Madrid) també són testimonis del règim de terror imposat per l’FPR un cop assolit el poder. El desembre del1996 inicien a Ruhengeri un projecte sanitari per a 200.000 persones. El 16 de gener de 1997 un veí els mostra fosses comunes amb centenars de cadàvers de la matança del Campus Universitari de Nyakinama. La visita és detectada pels serveis secrets i això representa la seva sentència, executada dos dies després. Dins la mateixa estratègia de silenciar veus crítiques són assassinats els maristes castellans Servando Mayor, Julio Rodríguez , Miguel Ángel Isla i Fernando de la Fuente (31 d’octubre de 1996, al camp de refugiats de Nyamitangwe) i el sacerdot guipuscoà Isidro Uzcudun, que rep un tret a la boca com a missatge (10 de juny del2000 a Mugina). Les víctimes espanyoles són nou.

Persecució dels refugiats
La presa del poder per part de l’FPR/APR fa que milers d’hutus busquin protecció en camps situats a la zona oest de Ruanda i que en ser atacats travessin la frontera cap a Tanzània, Burundi i el Zaire. El juliol de 1994 hi ha gairebé tres milions de ruandesos refugiats, més d’un milió al Zaire. A Ruanda les matances continuen el 95, 96 i 97 mentre el conflicte s’estén al Zaire: Laurent Kabila s’aixeca contra Mobutu a finals de 1996 i amb un exèrcit d’unitats ruandeses, ugandeses i burundeses pren el poder el juliol de 1997. Un any més tard, quan no accepta la tutela exterior sobre el seu país –ara dit Congo– li fan guerra des del Kivu, zona que controla Ruanda. (Kabila seria assassinat el 2001 per un comando de l’FPR). Els camps de refugiats són bombardejats per l’FPR i les càmeres ho recullen. Ruanda declara acabada la guerra i obre les fronteres.

Trist paper de l’ACNUR
Tot i que l’informe Gersony havia verificat al 1994 que el règim de Kigali no reunia les condicions de seguretat, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) inicia el programa de repatriació forçosa dels hutus ruandesos cap al seu país, on els espera la presó i la mort. La meitat d’ells, uns 500.000, es neguen a marxar i a finals de 1996 comencen en territori congolès un llarg –més de 2.000 quilòmetres–, penós –manca d’aliments i medicines– i incert èxode per intentar salvar la vida, perseguits com a objectiu militar però inexistents a ulls de la comunitat internacional: l’ACNUR proclama que tots els ruandesos han tornat voluntàriament a casa. El gener i el febrer de 1997, Juan Carrero i altres integrants de la Fundació S’Olivar fan vaga de fam reclamant la fi de la violència als Grans Llacs. Emma Bonino, comissionada europea d’Acció Humanitària visita al febrer el camp de Tingi-Tingi, acompanyada de càmeres per ensenyar al món que els refugiats hi són. Poc després hi va Sadako Ogata, alta comissionada de l’ONU pels refugiats i els diu que només pot garantir la protecció dels que tornin a Ruanda. El camp de Tingi- Tingi és destruït l’1 de març per l’FPR; s’hi concentraven unes300.000 persones algunes de les quals havien abandonat el lloc i
aconseguirien arribar a la República del Congo o a la República Centrafricana. En total
uns 500.000 refugiats perden la vida.

La rapinya
La tutela que no accepta Kabila dels seus amics ruandesos és la del pillatge de les immenses riqueses naturals del seu país, de fet és l’argument principal de la primera guerra del Congo (finals de 1996 i 1997, porta Kabila al poder), de la segona guerra del Congo (invasió el 1998 d’Uganda i Ruanda amb el suport dels EUA), anomenada també el genocidi congolès, i de la violència que encara continua. El resultat? Uns sis milions de morts des de 1996. Encara que presentat com una guerra tribal el foc és atiat des d’Occident. Fa uns anys la congressista dels EUA Cynthia McKinney va denunciar la implicació directa de l’American Mineral Fields i fins ara mateix desenes de multinacionals mineres nord-americanes, canadenques i europees financen el conflicte robant i extraient or, diamants, coltan, cassiterita i fusta dins d’un règim de neoesclavatge.

Candidata a la presidència
L’abril del 1994 era a Holanda completant els seus estudis i no es creia que aquell país de cadàvers exhibit a les pantalles de tot el món fos el seu. Del deliri de gent que es matava entre ella en van poder escapar el marit i els fills, amb els quals es retrobaria a l’exili, però no Jean Claude, un germà de 18 anys que seria assassinat. Ara Victoire Ingabire Umuhoza (Kigali, 1968) torna a casa amb el coratge personal i polític necessari per plantar cara a les eleccions presidencials del 2010 al règim de terror de Paul Kagame. Ho fa com a cap de llista de les Forces Democràtiques Unificades (FDU) i amb l’objectiu de reinstaurar l’estat de dret i aconseguir la reconciliació de tots els ruandesos a través d’un diàleg altament inclusiu entre hutus, tutsis i twas.

«Hutus, tutsis i ‘twas’ hem de treballar junts per construir un país en pau»

«El genocidi va ser possible per la política sistemàtica d’exclusió»

Solidaritat mallorquina
Aquest estiu, en la seva última estada a Mallorca, Victoire Umuhoza va reiterar a l’alcaldessa de Palma, Aina Calvo, i a la presidenta del Consell Insular, Francina Armengol, el seu agraïment pel fet que d’un país que no té implicacions ni interessos directes amb el seu n’hagin sortit iniciatives tan potents per a la pau i la reconciliació entre tots els ruandesos. I en consonància amb aquest intens compromís, engegat durant el primer pacte de progrés, els va demanar suport perquè la comunitat internacional per la transparència del procés electoral i s’eviti una nova vetlli catàstrofe. Totes dues van acceptar l’encàrrec amb els ulls posats en la pròxima presidència els ulls posats en la pròxima presidència espanyola de la Unió Europea.

Nosaltres, els africans
Se sentia empordanès com a fill d’una família de pagesos de Navata de la qual va heretar l’esperit emprenedor que marcaria la seva tasca social, però Joaquim Vallmajó acostumava a posicionar-se dins la més àmplia categoria de nosaltres, els africans, tan fort era el vincle amb aquella terra que va trepitjar per primer cop el1965, poc després de ser ordenat prevere. Ho recorda el seu amic J.M. Bonet, de qui es va acomiadar el Nadal del 93 amb una capsa de diapositives que són un valuós testimoni–com es veu en aquestes planes– dels efectes de la guerra a partir de 1990.

DONACIÓ A RWANDA

Dimecres, 16 de setembre vam lliurar, a les Germanes Carmelites de Lladó, tot el material escolar que vam recollir a finals del curs passat, així com, un taló de 144 €.

MOLTES GRÀCIES A TOTS.

LES GERMANES HAN ESTAT MOL CONENTES I AGRAÏDES.

notícia publicada a Vilaweb

DIUMENGE, 25/04/2004 - 22:00h
El menjador social de Figueres obre les portes aquesta setmana.
Porta el nom del missioner Joaquim Vallmajó, assassinat a Ruanda l’any 1993.
El menjador social Joaquim Vallmajó s’inaugura aquest dilluns i l’endemà està previst que ja pugui entrar en funcionament, segons ha explicat el regidor de Participació Ciutadana, Benestar i Solidaritat de l’Ajuntament de Figueres, Jesús Quiroga. El centre s’anomena Joaquim Vallmajó, en memòria del missioner de Navata assassinat a Ruanda a mans dels soldats del Front Patriòtic Ruandés. A la sala del costat, al col·legi Sant Vicenç de Paül, amb motiu de la inauguració, la Funcional Teatre llegirà uns fragments de les últimes cartes que va escriure Joaquim Vallmajó i es podran visionar les diapositives que va fer el missioner a final del 1993. El programa inclou concerts de música, teatre i el primer Festival de Cinema i Drets Humans a l’Àfrica que es farà al centre cívic Creu de la Mà. Per completar la programació, que s’allarga fins al juny, hi haurà diferents xerrades: la primera sobre els crims comesos durant el genocidi a Ruanda, una segona sobre el tractament que ofereixen els mitjans de comunicació i una última conferència sobre la situació a l’Àfrica Central.

QUAN PRONUNCIO EL NOM D'EN QUIM SE'LS IL·LUMINA LA CARA

COSETES D'EN QUIM

Ha passat ja l'abril 2009.

Hem participat a uns quants actes en motiu del 15è aniversari de la mort d'en Joaquim Vallmajó.

Hem escoltat testimonis de la llavor del seu treball i militants de la Justícia.

Per conservar viu el seu record apunto cosetes que he escoltat durant aquest mes:

"Quan, parlant amb rwandesos, pronuncio el nom d'en Quim se'ls il·lumina la cara", a la xerrada: Es possible la reconciliació a Rwanda?, amb Victoire Umohoza i Esperance Mukashema, representants del diàleg intra rwandès del 2009.
Parlant amb Rosa Dilmé, dominica instal·lada a Ruli:
Encara no em crec que ja no hi sigui. El noto tan present que penso que sortiré de casa i el veuré arribar amb la seva moto.
Sempre que menjo cigrons el tinc present. Li agradaven tant ...

XERRADA I EXPOSICIÓ

Dins el cicle de conferències Drets humans a l'Africa Central, organitzat per GEES i Aminstia Internacional- Alt Empordà , es presentarà la xerrada "L'expoli de les riqueses a la República Democràtica del Congo", el 25 Maig 2009 a les 20:15h, a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Aquesta xerrada és a càrrec d'Iris Boadella, coordinadora de la Lliga dels Drets dels Pobles. Aquesta acció va acompanyada d'una exposició amb plafons gràfics.
Un dels orígens de la guerra a la RD Congo radica en la possessió i explotació de les mines de coltan, un recurs amb gran interès econòmic i estratègic per a les telecomunicacions, ja que s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils i altres components de l’alta tecnologia (ordinadors portàtils, MP3). S’estima que al voltant del 80% de les reserves mundials de coltan són a la RD del Congo, concretament a la regió del Kivu.

Trobareu més informació a l'enllaç:
http://www.perillderiqueses.org/

NOTÍCIA. En el 15è aniversari de la seva mort

Diari de Girona. Divendres 08 de maig de 2009
TESTIMONI
“Era un infern, només podia resar i esperar”
La missionera Presentación López, ferida per una bomba al Congo, va explicar ahir la seva experiència a Girona
GIRONA | LAURA FANALS. Presentación López, missionera de l'Institut de Religioses de Sant Josep de Girona, feia catorze anys que treballava al Congo quan, el 28 d'octubre de l'any passat, una bomba li va destrossar les cames, que li van haver de ser amputades. Ahir va ser a la Casa de la Cultura de Girona per participar en la conferència "La Guerra a l'Àfrica dels Grans Llacs avui", organitzada per Justícia i Pau i amb la presència també de Jordi Palou-Loverdos, advocat mediador en el Fòrum Internacional per a la Veritat i la Justícia en aquesta regió de l'Àfrica.

L'acte també va servir per recordar la figura de Joaquim Vallmajó, missioner de Navata que va ser assassinat a Ruanda ara fa quinze anys.
Amb la veu trencada per l'emoció, Presentación - Presen per als amics i anomenada María al Congo- va recordar que els catorze anys que feia que era al país africà no havien estat gens fàcils, ja que la guerra i els tirotejos havien estat per a ella el pa de cada dia. Tot i que sabia que anava a primera línia de foc, no va dubtar a anar a fer tasques d'infermeria al centre de salut de Rubare, on la seva congregació l'havia destinat.
El panorama era desolador. "A les nits, els militars es dedicaven a robar a la població, fins a deixar-los en la misèria", recordava ahir Presentación. "A nosaltres ens van tirar la porta a terra i ens van amenaçar, demanant-nos dòlars", va afegir. El pitjor era, però, quan havia de sortir de nit per portar malalts a l'hospital: "Atacaven tothom. Una vegada ens van preparar una emboscada, però quan van veure que portàvem la creu roja pintada, ens van deixar passar. En canvi, als que anaven darrere nostre els van disparar", va detallar. A més, algunes nits havien de travessar les barreres de control, la qual cosa encara era més perillosa, perquè si els militars es despertaven, podien haver-hi trets.
"En tots aquests anys, no és que no hagi tingut por, però des del primer moment vaig confiar-me a Déu, sabia que ell estava amb mi i que seria capaç d'aguantar el que fos", va indicar Presentación. La seva fe, però, es va posar a prova el 28 d'octubre de 2008.
Feia tres dies que a Rubare les bales anaven amunt i avall, que militars i rebels disparaven amb fusells, però la població pensava que les bombes eren lluny, que queien en una base militar situada a 25 quilòmetres de distància. Tot i això, la nit anterior les religioses havien decidit dormir al centre de salut, perquè el consideraven més segur, i van deixar les portes obertes perquè tothom que volgués també hi anés, per la qual cosa era ple de gom a gom.
Malgrat els trets, la nit va ser relativament tranquil·la, i al matí els veïns i veïnes van començar a sortir del centre de salut. Presentación sabia que hi havia poc carburant, i per això va decidir anar fins a la casa de la comunitat, situada a poc més d'un quilòmetre, per anar-lo a omplir. Amb ella hi van anar dues joves missioneres més i dos obrers.
Tot just havien acabat de posar la gasolina quan van començar a sentir trets -"van començar a tirar", ho anomena Presentación-. Primer no es van espantar, perquè era el normal, però ben aviat van poder comprovar que eren especialment forts. Els obrers volien anar a casa, amb la seva família, però no s'atrevien. Presentación va fer amagar les altres monges al dipòsit d'aigua, perquè considerava que allà hi estarien més segures, però en voler sortir ella de casa va caure el sostre. Amb el temor que una bala la pogués atrapar mentre recorria el jardí, va decidir quedar-se dins de la casa, al passadís. Per telèfon, però, les altres germanes de la congregació, les que encara eren al centre de salut, li van recomanar que es posés sota un llit, tal com estaven fent elles. I, tot i que no n'estava gaire convençuda, va seguir el consell.
"Era un infern, amb les bombes caient, i jo no podia fer més que resar i esperar", va recordar Presentación. Fins que una bomba va tocar la casa, i concretament, l'habitació on ella es trobava. Amb la veu trencada, la missionera es va mantenir ahir ferma a l'hora de desgranar els seus records. "Havia pensat en la possibilitat de morir per una bala, però no havia pensat que pogués caure una bomba", va reconèixer. "No ets conscient que et cau fins que la tens a sobre", va indicar, "i de seguida vaig començar a treure'm les taules i les pedres de sobre per poder respirar". Pel forat que havia deixat la bomba a la paret, però, entrava la llum, i va veure que s'havia quedat sense peus.
Al cap de poc va començar a rebre trucades al mòbil, de gent que la volia anar a buscar, però per increïble que pugui semblar, ella els demanava que no ho fessin perquè tenia por que els toquessin les bombes o les bales. Només quan va saber que no l'aniria a buscar ningú es va quedar tranquil·la, "esperant morir-me, preparant-me". Presentación s'anava adormint i, quan el dolor es feia insuportable, cridava.
Però encara no era la seva hora, o com ella pensa, "el Senyor volia donar-me temps perquè fos millor persona del que havia estat fins aquell moment". El cas és que tres militars la van trobar i, entre mil disculpes, se la van emportar, juntament amb els altres obrers i monges, fins al centre de salut. La gravetat del seu estat, però, va fer que la traslladessin fins a l'hospital de la capital de la regió, Goma, on la va atendre un metge tarragoní, i d'allà l'ambaixada espanyola li va preparar un helicòpter per portar-la fins a Sud-àfrica, on es va recuperar de les seves ferides abans de tornar a Espanya.
Després de la seva experiència, Presentación només té una recomanació: "Moltes vegades malgastem la nostra vida en coses terrenals, però el que realment importa és la nostra vida de fe i el que puguem fer nosaltres per ajudar els altres", va assenyalar. "És impossible poder ajudar tothom, però aquella gent a qui dones un cop de mà t'ho agrairà moltíssim", va finalitzar.

NOTÍCIA. En el 15è aniversari de la seva mort

En El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Periòdic -e de les eugenienques i eugeniencs) apareix aquesta informació:
“El «discurs» de Jordi Planas en rebre el VI Premi Pere Casaldàliga que atorga el Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles:

Molt bon dia a tothom.
Primer de tot, voldria donar les gràcies al Clam per haver-me concedit aquest immerescut guardó. Ho faig en nom del col·lectiu de la Coordinadora d'ONG Solidàries de les comarques gironines i Alt Maresme i de la Comissió de l'Agenda Llatinoamericana Mundial a qui represento.
Per acabar volia fer esment de dos personatges d'una gran categoria humana. Un és l'amic que, precisament avui dia 26 d'abril, el recorda l'Agenda.

Quim, és un gran goig poder-te tenir avui aquí amb nosaltres com a referent històric de lluita d´honradesa de generositat i compromís amb els més trepitjats del planeta. Deixa'm recordar-te aquella metàfora que vas explicar a un noi de 17 anys de l'IES Santiago Sobrequés de Girona. Et va preguntar què podia fer ell per ajudar a la gent de l'Àfrica i tu li vas respondre amb gran convicció:

Àfrica és com una tortuga que anava caminant a poc a poc i nosaltres, els occidentals, li hem posat el peu al damunt i impedim quefaci lliurament el seu

camí. En alguns casos, fins i tot l'hem esclafat. Dons, treure el peu de sobre d'aquesta tortuga és la millor ajuda que podem donar-li.“

EN EL 15è ANIVERSARI DE LA MORT D'EN QUIM

NOTÍCIA. En l'aniversari de la seva mort.

Record i actualitat de Quim Vallmajó
25/04/09 Joaquim Pla i Gallart, membre de Justícia I Pau

La guerra del Congo no ho deu ser gaire, de baixa intensitat, quan ja comporta cinc milions de morts i desapareguts

El jutge francès Jean-Louis Bruguière i el jutge espanyol Fernando Andreu instrueixen sengles causes contra uns quants militars tutsis de Ruanda pels assassinats comesos per aquests militars. No es tracta d'uns militars qualssevol. L'un és l'actual president de Ruanda, Paul Kagamé, i d'altres en són ministres o generals. Igualment, el jutge Bruguière acusa el president de Ruanda d'haver ordenat el llançament del míssil terra-aire que va abatre i matar els presidents de Ruanda i de Burundi, i que va desencadenar la massacre de l'any 1994, en la qual van perdre la vida prop d'un milió de ruandesos. Veurem com peta tot això, perquè l'exèrcit ruandès és un dels elements que controlen el negoci del coltan del Congo. La guerra del Congo és (o en diuen, fent servir un eufemisme que trobo horrible) una guerra de baixa intensitat. No ho deu ser gaire, de baixa, quan ja comporta cinc milions de morts i desapareguts i uns quants milions de desplaçats (un altre eufemisme per parlar de la població pobra, perseguida, explotada, torturada, massacrada, violada…) Els nens soldat o les nenes que serveixen d'esclaves prostitutes als soldats tan sols en són dos exemples horribles.

L'any 1994 (demà, 26 d'abril, en fa 15 anys), en aquells fets espantosos de l’assassinat amb matxets, garrots, pales i d’altres elements primaris, de prop d’un milió de ruandesos, va perdre la vida Quim Vallmajó, fill de Navata, missioner a Ruanda des de l’any 1965. Un escamot de soldats tutsis, amb els seus comandaments, van detenir en Quim, que s'havia refugiat en un convent de monges, i se'l van endur. No l'hem vist mai més. El van torturar? El que ja és segur és que el van matar i el van enterrar en una fossa anònima. Alguns diuen que van cremar el seu cadàver. Però el secret s'ha mantingut, tot i els anys que ja han passat. Es mantindrà encara uns anys més? El que és segur (així ho penso i ho espero) és que algun dia sabrem la veritat. Els motius els coneixem a bastament. Estan molt ben explicats en un llibre que vaig tenir l'honor de traduir: L'Evangeli d'en Quim. Una vida per Ruanda.
L'anterior bisbe de Girona, Carles Soler, un Dimarts Sant, a la catedral de Girona, va tenir la valentia de proclamar màrtirs gironins en Quim Vallmajó i en Joan Alsina assassinat, aquest, a Xile.

NOTÍCIA. PRESÈNCIA DE JOAQUIM VALLMAJÓ

LA VANGUÀRDIA. FA UN ANY.
PANORAMA
El Govern se persona en el caso Ruanda M. Chavarría - 26/05/2008
RUANDA. La Generalitat de Catalunya ha dado un paso al frente y ha sido el primer gobierno autonómico que se ha personado en el causa abierta por la Audiencia Nacional contra 40 militares del ejército de Ruanda en aplicación del principio de justicia universal. Lo ha hecho en relación con la muerte del misionero de Figueres Joaquim Vallmajó y la manresana de Médicos del Mundo Flors Sirera, ambos asesinados por el Frente Patriótico Ruandés (FPR) en 1994 y 1997, respectivamente. La investigación sobre esos crímenes, así como los que afectan a otras siete familias españolas, ha llevado al juez de la Audiencia Nacional Fernando Andreu a dictar, el pasado mes de febrero, un auto de procesamiento con 40 órdenes de arresto internacional contra los máximos responsables militares del FPR. La efectividad de las órdenes no se ha hecho esperar. La semana pasada, uno de los procesados, el teniente coronel Joseph Nzabamwita, número dos de la seguridad externa del régimen ruandés, tenía intención de viajar a Bélgica con una delegación oficial, hasta que Bruselas le advirtió que sería detenido. El abogado Jordi Palou-Loverdos, del Fórum Internacional para la Verdad y la Justicia en África de los Grandes Lagos, representante legal de todas las familias de las víctimas españolas y algunas ruandesas (tutsis y hutus), víctimas de delitos por parte del FPR, denunció ayer a La Vanguardia que cinco de los imputados por el juez Andreu están trabajando para la ONU en Sudán y Nepal. "Uno de ellos es segundo comandante de las fuerzas de mantenimiento de la paz en el genocidio de Sudán, lugar clave en la lucha geoestratégica entre Estados Unidos y China", advirtió. Palou valoró el apoyo institucional para las víctimas que supone el hecho de que la Generalitat se haya personado. "Es una comprensión contemporánea de los conflictos. Los crímenes contra la humanidad nos afectan a todos".

NOTÍCIES DEL FÒRUM PER LA VERITAT I LA JUSTÍCIA

S'ha publicat, a la pàgina de la Coordinadora d'ONG solidàries la següent notícia:

El Fòrum per la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs ha obert una secció audiovisual al web, on hi trobareu diversos documentals sobre la querella contra 40 alts càrrecs ruandesos, imputats per crims de guerra, genocidi i terrorisme, pels fets ocorreguts als anys noranta. Els documentals exposen l'estat de la querella i el procés que ha seguit fins aconseguir l'ordre d'arrestament dels alts càrrecs, per l'assassinat de 4 milions de persones, entre les quals s'hi compten el missioner de Navata, Quim Vallmajó, la cooperant manresana Flors Sirera, i set espanyols més.

I aquest és l'enllaç:

http://www.veritasrwandaforum.org/

UN ALTRE POEMA DE YOLANDE MUKAGASANA

QUÉ HACER
Todas las fuerzas físicas se han disputado sobre mí y sin mí
Sin duda ellas continuarán a disputarse sin mí o conmigo
Es la vida que nos lo mostrará o lo confirmará
Pero de lo que estoy segura, es que sola o con los otros,
continuaré la ruta en mi infatigable labor
Combatir toda política inhumana
la de la autodestrucción de los hombres

El sol me acompañará siempre en la lucha
La noche acunará siempre mi duro sueño
La noche me tocará su bella música
La mañana me transportará hacia
otros horizontes
Tengo ninguna otra causa que defender
sino la tomada a pecho
Algunos en un impulso de piedad
otros intentan pararme
Me dicen que estoy fatigada
Me dicen que será mejor un reposo
Pero la fatiga es mi orgullo
Pero yo no necesito reposo
Mi día « D » vendrá
Y como el común de los mortales
tendré el reposo eterno
No corro riesgo de aburrirme
Y allí jamás sabemos

Quizá tendrán necesidad de mí
Como siempre he sido tal
Responderé a mi llamado
mientras tenga una gota de sangre en mis venas
Afrontaré todas mis pruebas
tan inmenso es el trabajo
También larga la ruta y pedregosa
Pero estoy lista para pagar mi precio
Rechazo de pensar en mí
dar la vuelta de mi ombligo
Rechazo cerrar mis horizontes
de pasar mi vida en llorar
Rechazo de encerrarme en mi dolor
como si la vida hubiera perdido todo su color
El sufrimiento tiene su lado positivo
Cuando no nos encierra,
cuando no nos mata
nos madura y engrandece
Nada puede parar la hemorragia de mi corazón
pero jamás ella secará mi espíritu
Tengo toneladas de sangre para sangrar
Y se forma todos los segundos
Mi fuente de sangre es inagotable
Es ella la que me vuelve infatigable

El mal tiene múltiples facetas
El mal tiene múltiples actores
El mal se integra en todos los medios
El mal corre más rápido que el bien
El mal es difícil de percibir
porque a menudo es sutil
A veces es confundido con el bien

Madre, cómo quisiera ser el útil de la felicidad
Padre, cómo quisiera ser el vector de la alegría
Mis tesoros, cómo quisiera ser el vector de la vida
Rechazo ser el útil de la desgracia
Rechazo ser el vector de la muerte
Rechazo ser la base de la desolación
El útil de mi destrucción final

Mi fatiga se ha vuelto mi dicha
Es una fatiga bien meritada
Es una fatiga reparadora
Después de la labor de la felicidad
después de la labor de la vida
donde la conciencia está se forma alerta
La alerta para quedar despierto
alerta contra los malos actos
alerta para rechazar el mal
La alerta para construir sobre la muerte
La alerta para reconstruir la vida
La alerta para seguir sensible
La alerta para la sobrevivencia de los hombres
La alerta para proteger a los niños
La alerta para salvar a las generaciones
La alerta para proteger lo que uno vigila

Mi vida no me pertenece
Me ayuda justo a hacer un paso
Quién ha dicho además qué es una vida.
Ella ha sido una mucho antes
Ahora no es más que sobrevivencia
Una sobrevivencia no es una vida
Pero la vida devino una sobrevivencia
En cuanto intenta brotar
Sobre la muerte surge la sobrevivencia
Un sobreviviente no reconstruido
No es más que un zombi, muerto ambulante
Ese zombi que da miedo
Una vida más sobre la tierra
cuando hemos visto bien a la muerte
que no ha querido llevarnos
¿Podemos hablar de una vida?
No vemos más los mismos colores
No se sienten más los mismos olores
No se sabe más admirar
Nada tiene el mismo valor
¿Podemos todavía hablar de vida?

Traducció de Myriam Montoya

PAISATGE DE RWANDA

EL PAÍS DELS MILS TURONS




Els massissos volcànics del nord barren la cresta Congo-Nil. Mercès a la seva altitud, el "país dels mil turons" disfruta d'una eterna primavera. La dolcesa del clima i la bellesa de la natura inviten a anar-hi a fer turisme, tant a la regió dels grans llacs, com a la dels volcans o al parc natural d'Akagera, gran reserva d'animals salvatges.







"La carretera de Rulindo a Nemba és una sinfonia de bellesa. Els camps treballats, els plataners d'un verd platejat a la llum del sol del capvespre, les fulles daurades del sorgo, l'herba, de tots els colors del verd, mai igualats pels pintors ni per les fotografies. Les línies arrodonides i ascendents de les muntanyes són en harmonia perfecta amb els corriolets que s'enfilen pels pendents, costeruts i juganers ... No cal dir que, en aquesta immensitat del paisatge, l'home, encara que petit, amb els seus vestits virolats, revela la seva superioritat i grandesa. Els ramats, pujant per les crestes arrodonides de les muntanyes, es retallen en contrallum, amb un ritme i bellesa incomparables.







A Remera, sobre el llac Ruhondo, el paisage és únic al món: un llac meravellós i tres grandiosos i majestuosos volcans que es veuen, clarament, al clar de lluna. Ningú que hagi passat per Remera no pot oblidar aquest espectacle. En aixecar-se el matí, la llum rosada del sol dóna una impressió d'assistir a la cració del món, el món de les meravelles. Aquí l'home ha respectat la natura i s'hi ha adaptat. Cap casa, cap carretera no desentona del paisatge. La llum, el cel clar, els ocells, les vaques, la vegetadió... i el cor es troben units en un sol esperit. Quina meravella!







De Remera a Rwaza seguim el riu ple de cascades, roques i verdura. L'aigua té tots els colors imaginables, des del blanc més pur fins el verd-negre. Pescadors de canya, ponts de socs i palanques, arbres i flors, ocells i ànecs d'aigua ... La vall de Ruhengeri, ufanosa i verda, terra de lava negra i plena de flors blanques i grogues del piretre i les jacarantes, dàlies salvatges, abundants i grogues ... quina meravella!







Els volcans s'alcen majestuosos en el matí clar i tranquil. Ens enfilem per la carretera que passa al peu dels més alts i, des d'allí, podem contemplar unes muntanyes rodones plenes de blat, patates i sorgo. Al cap d'una estona retrobem els plataners, que semblen un mantell verd. En un revolt, davant nostre i a baix, s'estén el magnífic llac Kivu, blau clar, gris a la llunyania. Les muntanyes del Zaire, grisenques, s'alcen lluny, davant d'un fons verd."







Joaquim Vallmajó. D'una carta de Nymata, 6 de març de 1977




Text publicat per Armand Duval, en el llibre L'evangeli d'en Quim.
Fotografies extretes de la pàgina web www.dialectus.com/ruanda/ d' Antonio Viudas Camarasa

POESIA DE RWANDA

LA LOCURA

El sol malévolo y cómplice

que osa sonreír a los asesinos

que osa iluminar este país maldito

donde la ley que dirige es la de la sangre

en la que no veo más que el abismo

donde todo el mundo se hundirá

Un hueco negro donde no hay más que la muerte

Ningún destello, ningún rayo de esperanza

La ausencia de las víctimas es la de los verdugos

La ausencia de los verdugos es la de las víctimas

Tenemos toda la vida en común
graciosa especie es la humana

Besaba al viento que se ha llevado a mis hijos

Quería besarlo para sentirlos

estrecharlos muy fuerte entre mis brazos

para decirles que más nada podrá arrebatármelos

Los seguiré hasta el más allá del más allá

Seguiremos juntos por la eternidad

esta eternidad que sólo yo comprendo

porque mi eternidad es también mi presente
El viento sopla sobre mi cuerpo

Quería estar desnuda para sentir su frescura

Tendría calor de estar en lo irreal de lo real

Transpiraba fuerte de ver lo irreal de mi vida

Yo hubiera querido que ese viento me cosquilleara

poder reír, como antes, de mi tontería

Reír de mi bobada al pensar que el mal es fuerte

poder aun reír de mí misma.

Reír de dicha en una desgracia demasiado fuerte

Debo salir lo más rápido

de estos sufrimientos que me esterilizan

que reducen mi cuerpo y mi alma

Cuando el mundo piensa que vivo

sin embargo fui muerta el día aquel

los 100 días sin respuesta del más alto

Me hicieron dudar de su existencia

hasta el desprecio de los que me lo han enseñado

YOLANDE MUKAGASANA

Yolande Mukagasana va nèixer a Rwanda l'any 1954. Sobrevisqué el genocidi de 1994, on va perdre els seus tres fills, al seu marit i els seus germans. En memòria del genocidi i amb la finalitat d'ajudar a la reconstrucció dels seu país,va escriure tres llibres titulats La Muerte No Me Desea, No Temas Saber, i Las heridas del Silencio. Avui ella ha format una nova família a l'adoptar a tres de les seves nebodes que varen quedar orfes en el genocidi. Ha construit una casa nova en el mateix lloc on vivia abans i s'ocupa d'uns vint infants, tots orfes. Ha fundat l'Associació Nyamirambo Point d'Appui dedicada a recordar el genocidi i a ajudar a la reconstrucció del país. La seu principal de l'associació és a Brusel·les. Té una sucursal ruandesa dita Nyamirambo Point d'Appui i el seu objetiu és ajudar a la regeneració del teixit social ruandès. Yolande Mukagasana dedica el seu temps i esforços a informar i educar a la persones sobre la convivència a pesar de la diferència, i dóna conferencies a escoles i associacions. Ha rebut molts premis, un d'ells és el Premi Testimonial otorgat per la Fundación Alexander Langer, a Itàlia, 1998; el Premi Per L'Entesa Entre Les Nacions I Pels Drets Humans de la Universitat de Lena, Alemanya, 1999; el Premi Colom Dorat de la Pau de l' Associació Archivio Disarmo de Roma; el Premi Dona del Segle 21 Per La Resistència, a Bruselas, 2003; y la Menció d'Honor Per L'Educació De La Pau de la UNESCO, a París, 2003. És coautora de la obra de teatro "Ruanda 94", on s' interpreta a ella mateixa.

IMATGES DE RUANDA

Fotografies extretes de la pàgina web www.dialectus.com/ruanda/ d' Antonio Viudas Camarasa

IMATGES DE RWANDA

La fotografíes han sigut copiades de diverses planes web, entre elles http://www.culturapollensa.com/, http://www.sosviajero.com/ , http://www.dialectus.com/ruanda/

LLIBRES PUBLICATS SOBRE EN JOAQUIM VALLMAJÓ

JOAQUIM VALLMAJÓ. UNA VIDA PER UN POBLE.

Text escrit per Joaquim Vehí, historiador, Josep Frigola, missioner d'Àfrica, Vicenç Fisas, investigador sobre desarmament del Centre UNESCO de Catalunya i Joaquim Vallmajó,
missioner d'Àfrica.

Els que van fer possible l'edició d'aquest llibre, ell Grup d'empordanesos i empordanes per la Solidaritat, expliquen a la contraportada :

En Joaquim Vallmajó (Navata, 1941), missioner d'Àfrica, fou assassinat per les milícies del Front Patriòtic Rwandès (FPR) el 26 d'abril de 1994. Els seu treball constant, compromès i solidari amb els més desfavorits, el dugué a oferir-ho tot, fins la seva vida, per la llibertat, la justícia, i la dignitat del poble de Rwanda.

Aquesta publicació recull quatre documents, escrits per autors divversos, entre ells en Quim, que pretenen servir d'ajuda als lectors per a situar-se en la molt complexa trama històrica, econòmica i militar que conduí a la més gran masacre humana esdevinguda a l'Àfrica durant aquest segle. Els lectors descobriran també, amb la lectura de fragments de les seves cartes, els fets que visqué en Quim els darrers quatre anys i les vivències i sentiments que el dugueren a prendre la seva darrera decisió, la de quedar-se a Rwanda, amb el poble que l'havia acollit i a qui ell estimà fins l'últim instant de la seva vida.

Els que tingueren la sort de conèixer en Quim i, a través d'ell, la vida i el sofriment de tants homes i dones de l'Àfrica pensem que la publicació que presentem ha de ser un punt de partida, no d'arribada; un estímul per al treball compromés amb els més desfavorits ... Un camí de la mà d'aquells que, com en Quim, dugueren amb ells, com a únic equipatge, la maleta de l'amor, de la fraternitat i de la solidaritat.
Grup d'empordanesos i empordaneses per la Solidaritat

El llibre consta de 95 pàgines i fou editat l'any 1995 a Figueres pe el GEES.

LLIBRES PUBLICATS SOBRE EN JOAQUIM VALLMAJÓ

JOAQUIM VALLMAJÓ, PRESÈNCIA VIVA. Records i testimonis.


Llibre publicat per Justícia i Pau en commemoració del desé anirversari de l'assassinat de Joaquim Vallmajó.

Hi ha escrits de:

Joan Busquets Dalmau, Jaume Camprodón Rovira, Pep Claparols MOret, Fòrum Joan Alsina, Josep Frigola Ribas, Carles M Giol Bayona, Salomó Marqués Sureda, Jordi Palau-Loverdos, Quim Pla i Gallart, Anna Serra Salvi, Maria Montserrat Soldevila Llagostera, Carles Soler Perdigó, Joan Surroca i Sens, Anna Maria Turbau Serrat i Família Vallmajó Sala.
Any de publicació: 2006

A la contraportada hi llegim:

En commemoració del desé anirversari de l'assassinat de Joaquim Vallmajó a Rwanda, Justícia i Pau de Girona ha recollit en aquest llibre una sèrie d'impressions i experiències de persones que el tractaren i que el recorden de manera apassionada i amorosa, com a exemple de persona compromesa amb les seves creences, i fidel a la seva consciència i a l'Evangeli, una fidelitat que el menà al martiri.

LLIBRES PUBLICATS SOBRE EN JOAQUIM VALLMAJÓ

L'EVANGELI D'EN QUIM. Una vida per Ruanda.

Aquest llibre és una adaptació i traducció de Joaquim Pla i Gallart de l'obra d'Armand Duval, L'Evangeli de Quim. Une vie pour le Rwanda, editada per Médiaspaul, París 1998.

Aquest versió catalana és publicada l'any 2000 pel Bisbat de Girona.

A la contraportada del llibre hi llegim:

"Pensa que la teva vida és l'únic Evangeli que llegirà molta gent". Aquesta frase de Dom Helder Câmara, citada en aquest llibre, dóna el to de la narració. Ordenat prevere en el 1965, en Quim
-en Joaquim Vallmajó- va marxar a Ruanda a finals d'aquest mateix any. Era missioner Pare Blanc. En Quim va ser un d'aquells constructors de pau que es van integrar plenament al cor del poble ruandès, i que van ser solidaris d'aquest poble fins al final, fins al sacrifici suprem. L'autor ens convida, a través d'aquest compromís i d'aquest testimoni, inscrits en el context de la història d'un país, a anar a l'encontre dels marginats i exclosos de totes les societats, fins i tot de la nostra.


"L'autèntic amic, el coneixes al moment de la dissort" Proverbi ruandès